opinió
Parla Sistach, el cardenal
de l'Església no atribuint tot el que
és positiu a miracles
Sa Eminència el cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha seguit des de dintre la parafernàlia vaticana d'elecció de Papa i ha escrit per El Punt Avui el comentari que fa del nou Papa, segons ell, un personatge especial que, si el deixen, podria fer grans coses. En el primer sermó, ha dit: “La meva gent és pobre i jo sóc un d'ells”, i la negació a posar-se sabates vermelles li causà problemes amb els retrògrads domèstics. El que s'ha publicat d'ell i els servents n'és sols una mostra. Té intel·ligència, caràcter i sap el que vol. Als especialistes de la cúria, en tots els departaments en els que intervindrà, els espera diversió. Pel que fa als detalls, decidirà aviat. En els grans temes de l'Església –és una opinió–, no tan sols hi prendrà part, sinó que farà el que no s'havia fet des de l'edat mitjana, quan guerrejaven cavalcant: opinarà i decidirà. De les existències del Vaticà, fins ara, els Papes no en sabien res. Ara es veurà què passa. Entre aquestes, hauria d'escollir el fet d'humanitzar la cúpula de l'Església, i no atribuir tot el que és positiu a miracles o a la Divina Providència, moguda per l'oració, sinó a aplicacions del món científic. S'ha sabut que el nou Papa d'entrada va comentar amb el petit exèrcit vaticà la seguretat de l'Estat vaticà. La famosa declaració d'aquest Papa fa poc a Sud-amèrica encara culeja. Ell creu que en va fer un gra massa en dir: “La meva gent és pobre i jo no hi arribo. Qualsevol reducció és bona!” Parlar d'un mateix té avantatges i inconvenients. Si en dius bé, t'envegen, i si en dius mal, no et compadeixen.
Durant els tres últims segles, al centre i al sud d'Amèrica els creients han tingut un creixement important. A la resta del món el creixement de la població també ha estat molt gran, però no pas el percentatge de catòlics, que ha baixat a tot arreu, sense excepcions. No s'han de fer grans estudis sociològics: el discurs de l'església catòlica és monòton, repetitiu i avorrit. L'oració, els precs, la fe, la convicció que un ser suprem els escolta i actua –he de creure que satisfà els que sofreixen–, els cura o soluciona el problema. I la ciència, els estudis, la dedicació, la solidaritat, l'amor al pròxim, no haurien d'ocupar un lloc important entre les oracions i la fe? No hi ha vocacions. Preguntat el perquè, diuen:
a) Els sacerdots que menen els ramats en bona part són de nivell precari. Retribuïts millor, la selecció augmentaria en vocacions, qualitat humana i quantitat. b) De manera repetitiva demanen ajudes. La consigna és demanar i demanar. c) El discurs no ha variat ni una dècima des de fa molts anys. Pecats, cel, infern, oració i rotllo! d) A quants podria ajudar l'Església repartint les seves grans riqueses: a milions!
Cardenal! Pensi que s'imposarà el sentit comú, i la veritat triomfarà. No pas la veritat fabricada a mida. Serà la veritat de veritat! Hi serem encara nosaltres? Ho dubto!