Alemanya no pot errar
Un sentiment que batega sobre milions d'europeus arrossegats per les conseqüències de la crisi és la pèrdua gradual de la il·lusió, l'amabilitat i la innocència. Sembla que hagi desaparegut la comprensió, la simpatia, la generositat i l'humor. Ja no hi han directives sinó ordres. Els alts funcionaris de la troica ja no t'ajuden sinó que et controlen, t'exigeixen, t'ofeguen si cal. Són els homes de negre que van i vénen amb una petita maleta per passar-se tres o quatre dies regirant les intimitats econòmiques d'un estat sospitós. Les ires van directament contra Alemanya, i molt específicament contra la cancellera Merkel, que ha trencat l'equilibri del poder a Europa imposant una política que tothom acata però que no és del tot compartida pels països meridionals que pateixen severament les conseqüències de les mesures d'austeritat i de retallades. S'ha de veure si aquesta severitat d'arrel germànica donarà resultats. El president Rajoy creu que sí. El francès Hollande es mou en l'ambigüitat del que té una força manllevada i no s'atreveix a plantar cara a la imprescindible aliada de Berlín. A banda que els resultats d'aquesta teràpia extrema siguin incerts, ens cal desitjar molta sort a la política impulsada per Alemanya. En temps de les guerres napoleòniques el poeta Goethe deia que els alemanys fan totes les coses difícils, tant per ells com per tots els altres.
Cal remarcar que el paper d'Alemanya en la reconstrucció europea ha estat crucial. Des d'Adenauer fins a Helmut Kohl, passant per Erhard, Brandt, Schmidt i Schröder, Alemanya ha viscut d'aquella filosofia política que el vell alcalde de Bonn, Konrad Adenauer, va implantar sota la protecció militar dels Estats Units i amb la complicitat constant de França. Sentia una gran atracció per França perquè estava dominat pel sentiment renà i la tradició carolíngia i perquè calculava sòbriament que a Europa occidental només podia anar bé tot allò que portaven espatlles de francesos i alemanys.
Itàlia i Alemanya, els dos grans estats europeus que queden consolidats l'any 1870, després de la guerra francoprussiana i coincidint amb el moviment romàntic que s'escampava arreu d'Europa, no han tingut una història tranquil·la. Especialment Alemanya, que entrà al segle XX envalentida per les tres guerres guanyades per Bismarck i per la unificació de més de vint estats alemanys al voltant de Berlín i Prússia. El segle passat, va escriure Kissinger quan tenia al cap com trampejar la guerra freda, els Estats Units han participat en dues guerres mundials per impedir que Alemanya conquistés tot Europa. A continuació desplegà tota la seva potència militar a Europa durant quaranta anys per impedir que Europa fos dominada per Rússia.
Tot començà a Alemanya. I els dirigents alemanys dels últims cinquanta anys han sabut ponderar amb prudència i intel·ligència política el seu passat més tenebrós. Jorge Semprún, que va conèixer personalment el drama dels camps d'extermini nazi, deixà escrit: “El meu propòsit consisteix a afirmar que les mateixes experiències polítiques que fan que la història d'Alemanya sigui una història tràgica, també poden permetre situar-la en l'avantguarda d'una expansió democràtica i universalista de la idea d'Europa.”
Thomas Mann, el gran escriptor que aconseguí fugir de les arpes hitlerianes i que radiava missatges a través de la BBC des d'Amèrica, deia que “el que ha fet actuar els alemanys ha estat sempre una espècie d'una forta manca de maduresa”. Ho sabien. Mai sense Europa, però res sense França, deia Helmut Schmidt, que entregava tot el protagonisme polític a Valery Giscard d'Estaign quedant-se ell en segon pla perquè sabia que Alemanya encara no havia purgat políticament les conseqüències tenebroses del fatídics tretze anys de nazisme. Els Estats Units eren els aliats més importants però França era l'aliada més propera.
El canceller Kohl haurà de ser reconegut per moltes coses. Perquè va propiciar la unitat alemanya i perquè va donar llum verd a l'euro. Les dues jugades tenien uns riscos molt considerables. El primer era que Alemanya es podia arribar a pensar que si era la potència més forta d'Europa podria tenir la temptació d'exercitar la seva hegemonia. El segon fou la precipitació a posar en marxa la moneda única per la zona euro que avui està passant per dificultats enormes. El febrer de 1996, Kohl pronuncià un discurs de referència a la Universitat de Lovaina en què expressava la seva convicció que Alemanya no podia dominar i germanitzar Europa sinó que s'havia de mantenir prioritàriament fidel a la idea d'Europa. Pel llavors canceller alemany, “la política d'integració europea es resumeix en realitat en una qüestió de pau o de guerra pel segle XXI”. Aquesta era també l'opinió de François Mitterrand, l'amic desaparegut, quan declarà el 1995 davant del Parlament Europeu que “el nacionalisme és la guerra”. Es referia als nacionalismes dels estats, a la raó d'estat, que tants conflictes ha provocat des de la Pau de Westfàlia. En un exercici de generositat en favor de l'ampliació de la Unió digué: “No em puc imaginar que la frontera occidental de Polònia sigui en un futur la frontera oriental de la Unió Europea.”
El baix perfil polític i l'alta participació en l'equilibri econòmic europeu en els últims vint anys, ha fet d'Alemanya la peça clau per la concòrdia, el progrés i les llibertats d'una Europa finalment unificada sota el paraigua d'una mateixa civilització amb totes les singularitats culturals, lingüístiques i ètniques possibles. Si la política econòmica de Merkel és equivocada, es pot esmenar. El que no tindria remei és que Alemanya volgués novament dominar Europa encara que només fos per la seva potència econòmica. No passarà. En tot cas, només hi ha alguns indicis inquietants.
