La llengua gran de Cercas

Mireu si n'és de plural i variat aquest país, que fa possible que l'admirat Javier Cercas i jo, que hem crescut al mateix barri, que ens hem format, amb pocs anys de diferència, al mateix col·legi, i que durant bona part de la nostra vida ens hem abeurat als mateixos bars i fins i tot ens hem proveït de lectures a la mateixa llibreria, malgrat totes aquestes coincidències tenim una visió oposada sobre la relació entre la llengua castellana, de la qual ell és un dels autors més celebrats, i la catalana, de la qual intento ser un digne usuari.

“En comptes de veure la llengua gran com una enemiga, [el català] l'ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”, va afirmar l'altre dia l'escriptor d'El vientre de la ballena en un acte a París. Més enllà de qüestionar una declaració la certesa de la qual topa amb una realitat històrica que evidencia el contrari, allò que m'ha sobtat és la manera de dir-ho: llengua “gran”. Com es mesura la grandesa d'un idioma? O potser es referia a grandària i simplement passa que les seves declaracions poden tenir una doble interpretació i la meva pell fina m'ha fet tirar per la banda tremendista? Tanmateix, el matís no és menor. Si allò que compta és la quantitat, per evitar equívocs, més que l'ambivalent gran, a l'idioma castellà en relació amb el català li escauria més el qualificatiu de gros. Perquè gran també ho és aquella llengua que els parlants fan important. I el català, resistint tossudament segles d'atacs, rebuig i pressió sociopolítica (algú creu que la dimensió d'una llengua és fruit de l'atzar?), no hi ha dubte que és tan gran com la de qualsevol que es vanti de tenir-la més grossa.