Armstrong

Neil Armstrong, el primer home que va trepitjar la Lluna, es pregunta quaranta anys després què esperem per enviar algú a fer el mateix a Mart. Es deu fer el tonto, perquè sap que enviar un humà a aquest planeta seria inútil –de què serviria que hi trobés rastres d'aigua que ja no hi és?–, com ho va ser enviar-lo a ell i onze més al nostre satèl·lit. Allò va ser una immensa despesa pública del govern dels Estats Units en propaganda, per fer sortir els nord-americans de la depressió que van agafar quan van saber que els russos havien aconseguit que en Gagarin fes un volt per fora de l'atmosfera (prova que a l'hora de malgastar els diners dels altres tan eficaços són els comunistes com els capitalistes). Hi ha qui, tot i sabent que tot plegat va ser un invent d'en Kennedy per gelosia dels soviètics, defensa això del «petit pas per a un home però un pas de gegant per a la humanitat» perquè el repte va obligar els científics a inventar coses útils. El 1969 ja ho deien, això de les millores tècniques al servei de la gent, però l'únic que es pot atribuir exclusivament als Apol·lo és l'augment de vendes a terminis de televisors que hi va haver per poder veure-ho a casa; la resta, hauria arribat igualment, més tard o més d'hora. Ens diuen, per exemple, que sense la cursa espacial ara no hi hauria els satèl·lits de comunicacions que ens permeten contactar amb el mòbil amb qualsevol part del món, però és inqüestionable que amb l'afició que hi ha per veure els pronòstics del temps les televisions haurien trobat la manera de construir el Meteosat, ni que fos amb la tecnologia dels que participen en el concurs de focs artificials de Blanes. Si es tractava d'aconseguir més ràpidament coses així, els governs nord-americans haurien estalviat molts diners optant per subvencionar el ciclisme: Armstrong, en Lance, hauria pogut passejar-se pel Tour amb pinganillo molts anys abans.