Terra de ningú

A l'N-II entre Girona i Sarrià de Ter, existeix una terra de ningú. Cap dels dos municipis han fet esforços per adequar els respectius inicis i finals de terme a la importància que haurien de tenir. Sarrià procura que quedi una zona amorfa i oblidada per evitar que una connexió estructurada amb Girona desperti la cobdícia de la capital i somiï una nova annexió. Sarrià ni tan sols hi ha instal·lat cap rètol d'entrada del terme i Girona hi manté una antiga i esvaïda retolació que diu “Girona, ciutat universitària”, amb una postal que convida a passar de llarg.

Els camins que voregen la carretera no existeixen, els ha format la gent en passar a peu; no hi ha paviment ni protecció. Tot d'una et trobes amb un transformador elèctric al mig del pas i després, d'altres. Les torres d'electricitat estan rovellades i creuen d'un costat a l'altre sense miraments! Encara hi campa el rètol “Adrià” d'un butaner que va plegar fa temps. Ara és Repsol qui hi té una base igualment bruta i sense asfaltar, plena de sots i males herbes. Els passos de vianants estan esborrats. Només en una petita casa deshabitada hi hem trobat un senyal: una placa “Avinguda de França”, col·locada fa dècades.

Podem conèixer que ja som a Sarrià per la riera d'en Xunclà que transcorre plena de males herbes i vegetació que ningú es cuida d'esporgar. Comencen les anomalies: naus industrials amb l'enorme mola vermella de Tuco amb un ocellot que vol fer gràcia; a prop hi havia els de Point P., que ja han tancat per eixut; una gasolinera encara en obres permanents, i una petita inscripció: “Sector industrial paperer”. Ah! El més atractiu que hem vist en una botiga de bescanvi d'articles usats és un carro de traginar morts, dels que s'usaven abans de l'automobilisme. Vés a saber per què el varen bescanviar!

El contrast amb el nucli de Sarrià és enorme, atès que allà tot es veu net, endreçat i ges abandonat. Aquest fet fa pensar en un oblit voluntari de la zona que llinda amb Girona. El més insultant és que allà mateix, just al costat, hi corre el Ter, amb un fort cabal majestuós. Avança l'aigua lentament, a tocar la vora de la carretera. Però és ignorada totalment i reduïda per la vegetació salvatge i la incúria de la gent que hi tira deixalles. Podem imaginar si aquell indret fos disposat d'una ampla avinguda entre la carretera i el riu, urbanitzada, il·luminada i neta, amb vistes al Ter! Quantes ciutats somiarien posseir una mirada fluvial com podria ser aquesta a l'entrada del municipi. I aquí ho tenim condemnat a la misèria.

Però ara m'adono que aquesta mateixa crònica ja la vaig publicar, amb petites variants, fa quinze anys. Ho lamento. Però, llavors, no ha canviat res!