Retorn a la realitat

Els que som de classe modesta i no podem presumir de vacances a Cancun, a Tailàndia o al Japó, per esmentar uns llocs, i només, en tot cas, resultem afavorits per l'ascendència familiar que ens permet passar vuit dies a Beget –no és la primera vegada que en parlo– hem de reconèixer que, ateses les condicions d'aïllament de l'esmentat poble, en tornes prou relaxat, ja que no hi arriba ni el diari, ni internet, ni hi funciona el telèfon mòbil, i la televisió queda reduïda a un parell de canals el dia que va bé. (A veure l'administració quan resoldrà el problema del repetidor de coll de Bucs). Hi ha una desconnexió total, que, en el fons, no va pas malament. Quan recuperes la vida quotidiana i retrobes a casa els diaris que no has llegit i que repasses àvidament, vet aquí la realitat que torna i veus que, si fa no fa, tot segueix igual. La justícia, lenta com sempre. Els imputats, que uns pleguen i altres, no. Els partits, que fan les seves estratègies. Les animalades que alguns diuen, del mateix calibre que abans...I els dies passen, i les coses queden com en vida letàrgica, i d'aquí un temps ja no ens recordarem del qui va dimitir o de qui van fer plegar, i no podrem aclarir si va actuar bé, si el van pressionar per alguna raó inconfessable, si hi havia indicis, si sí, si no...Aquest és el nostre drama. Un drama molt més punyent que en altres territoris, perquè sobre el nostre país hi plana la predisposició superior de dir i fer creure el que és i el que no és. I, per tant, la veritat encara es fa més difícil de deduir i destriar. Caldrien, evidentment, actituds ètiques. Però, és clar, també solucions ràpides. Perquè si tot imputat ha de presentar la dimissió, qualsevol saltamarges sense escrúpols pot tirar porqueria sobre la gestió aliena i el perjudicat pot haver de plegar...Per ara tampoc no he vist mai cap incriminat que recuperés el seu càrrec un cop fet el judici. En el millor dels casos queden sempre unes mitges tintes poc permeables. Entendria, doncs, que algun polític es negués a plegar si se sent segur de si mateix, per més imputacions que li plantegin. Però tampoc passa. Acaba caient perquè el partit, prudent i exemplar, li recomana el sacrifici. I així, de passada, es generen llocs per fer contents d'altres candidats...Ja no parlo d'aquells casos esperpèntics, en què no hi ha ni desfalc de diners –pel que sembla– ni mala gestió en el càrrec. Una simple relliscada de faldilles pot portar a una desmesurada resolució. Si tots els polítics que tenen aventures haguessin de plegar, esgotaríem les llistes! Quanta hipocresia!