Rajoy té un problema
a un referèndum d'autodeterminació
són massa febles
Cal estar molt cec per no veure que des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya del 2006 el conflicte polític entre Catalunya i Espanya està damunt la taula. I no n'hi ha prou amb oferir de sota mà una millora del finançament per desactivar-lo. Els governs espanyols han anat massa lluny en l'oblit de promeses a la recerca de vots (José Luis Rodríguez Zapatero) i en el menyspreu de la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en el referèndum de l'Estatut (PP a l'oposició) i en l'incompliment del que estava acordat per llei segons el sistema de finançament (Mariano Rajoy). Ara només l'exercici del dret a decidir, amb independència del resultat, pot donar satisfacció al mandat que va sortir de les urnes el 25-N. I és clar, Rajoy té un problema, i a la crisi econòmica s'hi afegeix la crisi institucional i de relació amb Catalunya.
I el problema no té per a Rajoy fàcil solució, perquè els arguments espanyols per oposar-se a la realització d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya són massa febles. Apel·lar com a únic i últim recurs a la legalitat constitucional pot semblar legalment impecable –és el que correspon a l'estat de dret, diuen des del PP– i pot estar bé per mantenir la confiança dels fidels i simpatitzants, però en l'àmbit internacional perd pes cada dia que passa. No és que el dret internacional empari el dret a l'autodeterminació i a la secessió en qualsevol circumstància i lloc; però negar-se a donar veu als ciutadans tampoc desperta precisament simpaties en els països amb democràcies consolidades. I aquest és el greu problema de Rajoy. Té al seu favor la legalitat (espanyola), i no del tot perquè segons alguns juristes –com ara Francisco Rubio Llorente– hi ha lectures de la Constitució que permetrien una consulta acordada; presenta escletxes en el dret internacional, i té en contra l'opinió en països de tradició democràtica.
En efecte, el dret internacional presenta algunes escletxes, com posava en relleu l'informe Independence in Europe: Secession, Sovereignty and the European Union, de Christopher K. Connolly, assistent del fiscal federal del districte sud de Nova York, i, per tant, membre del Departament de Justícia dels Estats Units. Sens dubte, aquest informe relatiu als tres processos secessionistes en marxa a la UE va fer forat, i unes hores més tard desapareixia de la xarxa. I ben segur que les declaracions de Ban Ki-moon, en referència indirecta a Escòcia i Catalunya, d'aquest dimarts en la seva visita a Andorra no deixen gaires dubtes de quina és la posició del secretari general de les Nacions Unides: “Els drets humans i la dignitat han d'estar plenament vigents i protegits a tot arreu. Totes les qüestions pendents entre els països i dins dels països s'han de resoldre a través de mitjans pacífics, a través del diàleg, tot respectant les aspiracions canviants dels pobles afectats.” Poca cosa més s'hi pot afegir, excepte que Rajoy miri cap a Londres.
En definitiva, el govern espanyol té davant seu un problema que se li escapa de les mans. D'una banda, perquè l'actitud de Londres resta legitimitat a la seva posició de negar-se a negociar una consulta acordada. De l'altra, perquè han començat a sonar veus que reclamen una sortida als conflictes de Catalunya i Escòcia a través del diàleg i en el marc de la UE. En suma, “el dret internacional, la pràctica de les organitzacions internacionals i les normes de la UE sobre l'adhesió suggereixen que els estats secessionistes estarien obligats a sol·licitar l'adhesió com a membres espirants a entrar a la comunitat, però que també hi ha raons legals i pràctiques que apuntarien cap a un procés “d'ampliació interna”, acordada en els termes més raonables possibles, perquè faria molt més àgil [i menys traumàtic] tot el procés” (Connolly).