Ca montes
El temps cura la indignació
Lord David Lea ha explicat aquesta setmana en un article sorprenent que l'assassinat de Patrice Lumumba va ser obra de l'MI6 britànic. A Lumumba el van matar el gener del 1961 en el context de la difícil independència del país que avui anomenem Zaire. L'antiga potència colonial, Bèlgica, va reconèixer fa anys la seua responsabilitat moral en el cas, però a ningú no ens havia passat pel cap mai que els britànics en foren els executors. Evidentment hom havia sospitat de la CIA, per la tendència esquerrana del líder independentista congolès, que podia haver portat el segon país més gran d'Àfrica cap al bàndol soviètic. Però mai, que jo ho recorde, ningú no hi havia embolicat el Regne Unit. I la veritat és que ara tant se val. Si el 1961 s'hagués sabut que Lumumba havia estat executat per l'MI6, la Gran Bretanya hauria d'haver fer front a una onada universal de problemes, especialment en les seues pròpies colònies africanes. No es va saber, però, 52 anys després, una notícia que podria haver canviat el curs de la història queda reduïda a l'atenció d'un grup de maniàtics com jo interessats en Àfrica, en la història o en totes dues coses. El temps, el pas del temps, és per això la millor cura a la indignació. Ho dic malament: volia dir que és el millor recurs que es pot usar contra la indignació. I com més anys passen, millor. Ho vam veure amb la guerra de l'Iraq amb una claredat meridiana. Si Bush haguera reconegut quan tocava que es va inventar les proves aquelles de les suposades armes de destrucció massiva simplement la guerra no hauria tingut lloc. Ho sabem ara, però ja no passa res –a Bush, a Blair o a Aznar no els passa res–. La indignació simplement deixa de ser útil amb el pas dels anys. I els congolesos ja s'apanyaran amb els seus problemes. O els iraquians, que ja els van bombardejar de gust gràcies a la mentida. El problema, el problema realment gros, és saber quines mentides semblants i equiparables estem patint avui. Quantes mentides coneixerem d'ací a 20, 30 o 40 anys, que ens haurien indignat avui i que aleshores només seran articles per a especialistes i maniàtics. Com jo.