A la terra poc verda dels inuits

Quan el visionari víking Eric el Roig va desembarcar a Groenlàndia, a finals del segle X, va adonar-se que aquesta illa ja tenia uns quants habitants, els quals durant uns segles van ser anomenats, despectivament, skraælingjar pels homes del nord. És a dir, si fa no fa, «esprimatxats» o «esquelètics», en llengua nòrdica antiga. I tres segles més tard, la famosa Saga d'Eric el Roig, escrita en islandès, recrea una de les trobades inicials entre els dos pobles: «Quan el temps va haver passat, van veure com s'apropaven una multitud de barques de skraælingjar, venint del sud, i que avançaven cap a ells com una riuada, i tots els skraælingjar cridaven amb força. Així doncs [els víkings] van treure i enarborar els seus escuts vermells per enfrontar-los. Van topar i van combatre, al mig d'un diluvi de projectils, ja que els skraælingjar també tenien fones.» Més tard, i de mica en mica, sembla que les relacions van anar millorant, al punt que les dues poblacions van realitzar intercanvis de tot tipus. I probablement per entendre's van haver d'inventar un pidgin, mig llengua de l'un i mig llengua de l'altre. Però si els uns eren víkings, qui eren, els altres?

Groenlàndia és una de les terres amb clima més extrem que es pugui imaginar, al punt que avui aquesta illa de més de dos milions de quilòmetres quadrats –seixanta-dues vegades la superfície del Principat de Catalunya– només té cinquanta-set mil habitants. I segons els arqueòlegs aquest clima extrem explica que diverses cultures es van instal·lar i van desaparèixer al curs dels segles en aquesta terra verda de nom atractiu però enganyós. Els skraælingjar que va conèixer Eric el Roig no serien, doncs, els avantpassats directes dels seus habitants actuals. Aquests avantpassats haurien arribat cap al segle XIII, vinguts del Canadà i, més indirectament, de Sibèria. Els groenlandesos són, de fet, inuits, el poble que ja no vol ser anomenat esquimal, per la connotació pejorativa d'aquest nom –significa «que menja carn crua» en algonquí–. Els inuits viuen al llarg del gran nord americà i, lingüísticament, es divideixen en quatre grups: Alaska, territoris septentrionals del Canadà, franja septentrional del Quebec, Groenlàndia. Si al Canadà i al Quebec els inuits escriuen la seva llengua amb un alfabet específic, d'aspecte geomètric, a Groenlàndia, on la llengua és coooficial amb el danès, i a Alaska, utilitzen l'alfabet llatí.

I Groenlàndia, ara per ara possessió danesa amb un alt grau d'autonomia, podria ser un dia independent i així, per fi, hi hauria a Amèrica del Nord un país liderat i poblat per autòctons, que tindria una llengua autòctona –el kalaallisut– com a llengua oficial. Mentrestant, és una sensació curiosa per passejar-se per Europa, a Copenhaguen, i creuar inuits pel carrer, vinguts a la capital per trobar feina o, simplement, provar sort. Allà no els anomenen inuits, sinó groenlandesos, per rebaixar-ne la identitat diferencial, i solen ser mal considerats. Marginats i menystinguts com els aborígens a Austràlia, els amerindis als Estats Units, al Quebec o al Canadà, com els gitanos arreu d'Europa. Però si a Copenhaguen sovint obliden la seva llengua, a Nuuk, la capital de Groenlàndia, existeix una acadèmia oficial, Oqaasileriffik, encarregada d'estudiar i promoure aquesta llengua. Molt lluny de la imatge dels caçadors de foques constructors d'iglús, aquesta acadèmia, entre altres coses, ha publicat una llarga llista de noms inuits amb ortografia normalitzada, per tal d'incitar els pares a retrobar els noms originals del seu poble: Aallaaritaa¸ Naanngaanaaq, Takisuunnguaq o Kaannisaat, entre els més eufònics.