Passar inadvertit

Ara fa un mes, en una crònica escrita amb molta gràcia per Tura Soler en aquest diari, ens assabentàvem que un jove que acabava de llogar una habitació a l'indret de l'Hostal del Coll –un lloc isolat, amb unes vistes espectaculars sobre el pantà de Susqueda– per passar-hi la nit amb la seva xicota va ser instantàniament detingut pels Mossos d'Esquadra. Aquesta detenció tan ràpida, motivada perquè el noi tenia un judici pendent, va ser possible perquè els propietaris de l'Hostal del Coll, com tots els establiments hotelers, tenen l'obligació de passar a la policia les dades de les persones que s'acaben d'allotjar en el seu establiment.

Pregunta: si no hi ha possibilitats efectives d'amagar-se o escapar, ¿pot ser lliure una societat? Els relatius beneficis socials d'un control aclaparador de les persones no justifica les quotes de llibertat perdudes a partir d'aquesta tríada implacable formada per tecnologia, control i mística de la indústria de la seguretat. El cas és que en els nostres dies resulta impossible escapar, dissimular els moviments o passar inadvertit. Fer una simple trucada telefònica, passar la targeta visa en un comerç, circular per una carretera atapeïda de càmeres, ser filmat en una estació d'autobusos, enviar un correu electrònic..., qualsevol d'aquests moviments revelarà la nostra presència. Les mítiques fugides de Bonnie i Clyde, de Thelma i Louise, de Billy the Kid, la vida oculta de Madame Bovary, els plans secrets de d'Artagnan i els seus tres entranyables companys mosqueters, la fugida assetjada de Jim Hawkins (protagonista de L'illa del tresor) quan amb el plànol misteriós a les mans escapa dels pirates que acaben d'assaltar l'hostal de la seva mare, o els refugis de Robin Hood als boscos de Sherwood, avui són materialment irrepetibles. Veure que l'exèrcit israelià activa un míssil teledirigit per eliminar un enemic que està situat a centenars de quilòmetres de distància, mentre fa pacientment cua amb el seu cotxe darrera una fila de cotxes que esperen que el semàfor es posi verd, estalvia moltes digressions. Ara les nostres úniques possibilitats reals d'escapar són de caire psicològic, de l'ordre del quietisme. Potser la manera contemporània més eficaç de fugir passa per quedar-se quiet. Tancar-nos en una habitació de casa i no moure'ns-en. Si algú obre la porta i ens pregunta què estem fent, contestarem: “Fujo. Fujo intensament.”