Nord i sud

No sé si són signes del temps, però aquesta setmana passada han coincidit dos fets que tenen un denominador comú. Per una part, un article de The Economist sobre l'amargor creixent dels països nòrdics –i en aquest cas Finlàndia– amb relació als mediterranis –i en aquest cas Xipre–. Per una altra, un bon amic que ha passat la Setmana Santa voltant per les Espanyes i ha tornat horroritzat al veure el malbaratament d'algunes inversions públiques, els TGV sense passatgers, les autopistes sense peatge i sense cotxes, inimaginables a Catalunya. El nord i el sud són relatius. El que els nòrdics diuen dels mediterranis, ho hem dit sovint els catalans dels andalusos, i els milanesos dels sicilians. I el govern de la Sra. Merkel també, si no cantant ho diu xiulant. Hi ha qui diu que és un problema de temperatura, que als països on fa fred, la gent té tendència a quedar-se a casa i a treballar, mentre que els mediterranis ens passem la vida a l'aire lliure, sense fer res. Poden tenir una mica de raó, ja que el sol de l'actual primavera convida a sortir. No tinc una resposta clara, que deixo als sociòlegs amb coneixements de geografia humana, però em serveix per a fer alguns comentaris sobre comerç i cultura.

La cultura ha estat sempre estretament lligada a les relacions comercials. Per dir-ho d'una altra manera: un país aïllat tindrà una cultura pobra. El comerç mou persones, mercaderies i coneixements. Tots tenim alguna cosa que l'altre no té i és bo intercanviar. Des d'aquest punt de vista, els pobles mariners són més comercials i tenen més cultura que els de l'interior, ja que tant en l'època dels fenicis com a l'actualitat, el camí del mar és el que surt a més bon preu.

L'imperi Britànic va ser el primer del món, gràcies a les seves habilitats marineres i el comerç amb elles realitzat. El comerç segueix la bandera, diuen en anglès. O el precedeix.

El problema cultural de l'interior dels continents ha anat desapareixent gràcies a l'aviació. Madrid va ser la capital europea més mal comunicada –i això es va notar molt negativament–, fins que van poder dir allò de “de Madrid al cielo” i enlairar-se. A Catalunya, hi ha una vida cultural més fàcil al Maresme que al Pallars Jussà; i que em perdonin els savis pallaresos. Però Grècia és un país mariner i comercial i hi passa el que hi passa. El seu nivell cultural alt correspon als temps clàssics. Els grecs van desembarcar a Empúries amb l'objectiu de comprar i vendre, comerciar. Per què hi ha tantes excepcions a la regla? Suposo que ja ens tocaria parlar d'història, d'economia i d'estructura social. Alguns andalusos estan pagant encara la llarga etapa dels señoritos i l'absència d'una classe mitjana fins fa ben poc? No ho sé i ja he avançat que no donaria respostes, sinó idees.

The Economist acaba el seu article demanant una autèntica unió bancària a la zona euro, Finlàndia inclosa. M'hi apunto.