Ferro durador

Margaret Thatcher ha mort, com tants d'altres que no apareixeran en els titulars mediàtics i tampoc en les columnes d'opinió, el mateix dia que Sara Montiel, més “tova” i simpàtica que l'anomenada Dama de Ferro que va governar Anglaterra durant la passada dècada dels vuitanta. Diuen que l'apel·latiu va ser forjat a la Unió Soviètica en resposta a la política dura i implacable que Thatcher va mantenir en relació amb l'imperi enemic en aquells anys finals de la guerra freda. Tant se val. La dama en qüestió va ser de ferro en moltes altres polítiques i circumstàncies. Ho va ser amb els membres de l'IRA que l'any 1981 van fer una vaga de fam en protesta per la pèrdua del seu estatus com a presoners polítics. També davant de totes les protestes en contra de les seves polítiques liberals, privatitzadores i tendents a la reducció dels serveis socials.

No és per res que, una dècada abans de convertir-se en primera ministra, Thatcher va singularitzar-se en el govern conservador d'Edward Heath com una ministra d'Educació que, de manera primordial, es va proposar reduir les “despeses” de l'administració. Thatcher, doncs, és un referent d'aquesta mena de ministres o consellers d'Educació que ara abunden i que, en lloc de procurar el benestar dels docents i dels alumnes, s'esforcen a reduir els costos. Durant aquesta època va tenir un altre apel·latiu, “lladre de llet”, perquè va suprimir la llet que l'estat procurava als nens a les escoles. Un cop va ser la cap del govern, Thatcher va continuar retallant els serveis socials, sobretot en educació i habitatge. I, a més, va flexibilitzar el mercat laboral, va privatitzar empreses públiques, va reduir el poder dels sindicats i va deixar via lliure al sector financer. Thatcher feia temps que estava retirada de la vida política, però va definir una tendència actualment més vigorosa que mai. Thatcher ha mort, però el seu esperit continua viu. El seu ferro dur és durador i roent.