Opinió

La revolució conservadora


Clinton, Blair, Mitterrand i Schröder..., cap líder socialdemòcrata ha pogut trencar el corrent conservador engegat amb Thatcher l'any 1979

La senyora Thatcher era com una mestressa de casa, endreçada, treballadora i sense complexos. Havia dit que mai una dona arribaria a Downing Street però ella fou la primera a entrar-hi per la porta gran després de guanyar les eleccions de 1979. El primer que va fer en entrar en la política del Partit Conservador va ser lliurar una batalla amb els “tous” que s'aixoplugaven sota el paraigües d'Edward Heath, exprimer ministre, pianista i home culte. No cal esperar sempre la celebració d'un congrés ordinari o extraordinari per canviar el líder d'un partit a Gran Bretanya. Thatcher derrotà Heath en una conspiració del Comitè de 1922, un grup sempre molt poderós dins dels tories, i fou foragitada com a líder del partit i primera ministra en l'última conspiració que es produí en 1990 després de més d'onze anys com a primera ministra.

Margaret Thatcher formà part d'una colla de líders mundials que des de 1977 fins a 1980 posaren els fonaments del que seria la revolució conservadora que enterraria per una llarga temporada l'estat del benestar tal com fou concebut per un altre primer ministre britànic, Clement Attlee, en acabar la II Guerra Mundial. L'any 1977 era elegit primer ministre d'Israel un personatge que no pertanyia al Partit Laborista. Menahem Begin canvià els paràmetres de l'ortodòxia del partit natural de govern a Israel i el conservadorisme s'instauraria fins avui en dia. El 1978 fou elegit papa Karol Wojtyla, que tingué un paper determinant en els canvis que esdevingueren a la Polònia de Solidarnosc amb la caiguda del comunisme a Europa central i més tard amb el desmembrament i implosió de la Unió Soviètica.

El 1979 era elegida Margaret Thatcher com a primera ministra britànica, encetant un període de canvis marcats per la ideologia ultraliberal que acabaria privatitzant empreses públiques, esclafaria els poderosos sindicats i obriria el cèlebre capitalisme popular que s'ha estès per tot el món occidental i que ha estat practicat tant per governs de dretes com d'esquerres. Amb una bossa de mà i una estètica personal més pròpies dels anys cinquanta que dels vuitanta, Thatcher desmantellà sense miraments tot allò que fes olor d'esquerres, de sindicats, de comunisme o de progressisme. El quart actor dels canvis que s'iniciaren en aquells temps en què la crisi de l'esquerra preconitzava el que passaria el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, fou Ronald Reagan, un artista de cinema mediocre, que va ser vuit anys governador de Califòrnia i que arribava a la Casa Blanca quan ranejava als 70 anys.

Els quatre personatges parlaven un llenguatge polític clar i distint del que s'havia escoltat en els temps de pors i temences mútues durant el llarg període de la guerra freda. Tenien a davant el comunisme i el tombaren des de les seves pròpies trinxeres polítiques, morals i econòmiques. Thatcher va veure primer que ningú que amb Gorbatxov “s'hi poden fer negocis perquè tots dos creiem en els nostres sistemes polítics respectius”. L'aparell de seguretat de Washington no ho veia tan clar i es movia encara en els paràmetres dels blocs de la guerra freda que havien entès a la perfecció dos personatges tan antagònics com Henry Kissinger i Andrei Gromyko.

La primera pedra que feia nosa en la revolució conservadora dels anys vuitanta era la Unió Soviètica i el que Reagan anomenava “imperi del mal”, referint-se a totes les derivades polítiques i militars que sortien del Kremlin. Thatcher féu ús de la força per traslladar la flota reial a milers de milles d'Anglaterra i esclafà en una setmana les tropes argentines que frívolament havien estat enviades a conquerir les Malvines per una junta militar argentina presidida per un tal Leopoldo Galtieri.

És prou conegut el crit que Reagan llançà a l'altre costat del mur de Berlín dient “Senyor Gorbatxov, tiri a terra aquesta paret.” I el mur va caure. La Unió Soviètica era desmembrada, el PCUS desapareixia com a força central des de la Revolució d'Octubre, i catorze noves repúbliques obtenien la independència després de segles d'haver format part de la presó dels pobles, una expressió que Lenin utilitzà amb la propaganda per arribar al poder però que després abandonà per assegurar-se el vast imperi que havia estat construït des dels temps de Pere el Gran.

Una vegada tombat el comunisme, Thatcher i Reagan engegaren la revolució conservadora que consistia bàsicament en l'aprimament de l'estat i en l'enfortiment de la societat civil i del món financer i empresarial. L'estat no havia de fer nosa per tal que el món del capital actués amb total llibertat creuant fronteres i continents sense retre comptes estrictes als governs nacionals per on passava o on aterrava.

Aquestes idees han perdurat fins avui. Tant en governs de dretes com d'esquerres. La revolució conservadora ha tingut els seus intel·lectuals i els seus grups de reflexió, els cèlebres think tanks, que han construït un relat que esclatà pels aires en la crisi financera a Wall Street la tardor de l'any 2008, just en els dies en què Barack Obama guanyava les eleccions a la presidència dels Estats Units. Ni Bill Clinton, Tony Blair, François Mitterrand o Gerhard Schröder, líders socialdemòcrates dels Estats Units, Gran Bretanya, França i Alemanya, trencaren el corrent conservador que s'estrenà amb la victòria de Margaret Thatcher l'any 1979.

Thatcher fou europeista a la seva manera. Dit altrament, fou una europeista esgarriada que sembrà les primeres llavors del fet que els interessos dels estats havien de prevaldre sobre els interessos comuns del conjunt dels països europeus. Havia parlat dues vegades amb ella i l'havia escoltat molt sovint a la Cambra dels Comuns. Creia en els individus però no creia en la societat. El seu llegat ha perdurat fins avui amb un èxit tan espaterrant que una de les conseqüències d'aquella revolució social conservadora és la crisi que avui ens té ofegats a bona part de ciutadans europeus que en nom de l'individualisme sense fre ha destruït les parets mestres de l'estat del benestar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.