Els quatre errors del PP

Els escàndols estan, l'un rere l'altre, sobre la taula. Els silencis generen alarma, pel que no diuen, però sí expressen en la seva densa opacitat. La lletania de noms afectats, molts més que una sospita rància del passat. Els comptes exactes, qui sap si algun dia se sabran. Però la monumentalitat de l'enigma Bárcenas no la salta ni un llebrer encara que tingui potes de cavall. El PP ronda temeràriament el precipici, ja que des de l'època d'Aznar no va ser capaç de tancar la porta a l'afluència d'un seguit de persones que van aterrar al partit per l'esquer del poder, orfes a vegades de principis, ni tan sols aquells que van animar un seguit d'individus, de tarannà polític i condició molt variats, però que sustentaven un emblemàtic axioma que s'atenia a sengles coordenades: reconciliació nacional i reforma política del sistema anterior.

D'altres van endevinar en el sistema precedent senzillament el seu trampolí cap al poder, sense cap altra mística que la continuïtat sociològica en dissimulació: el postfranquisme sense que ho aparentés. Eren joves promeses de la matriu precedent, cadells de famílies afins que havien gaudit dels abundants privilegis del decenni dels seixanta, i el futur dels quals no els va inquietar fins als primers esbufecs terminals del dictador. Com a la seva edat podien renunciar al seu brillant futur pel sol fet de ser enganxats ben bé en el tall del canvi polític i generacional? Aquesta era la qüestió que els enervava per l'alta dosi d'inseguretat. Amb molt escasses excepcions, quasi tots van optar per l'aventura d'UCD. Allà hi havia gran part dels meus amics, convençuts que Adolfo Suárez, Martín Villa, Landelino Lavilla, Leopoldo Calvo Sotelo, etc. aconseguirien retenir, amb astúcia i experiència, la clau de la porta d'aquest futur improbable, tot i que presumible. A curt termini la van encertar: la idiotesa d'un Arias Navarro fora de lloc i extemporani (va ser el Rei el geni que es va treure de la màniga aquest assaig inaudit de continuïtat?), aviat va capotar; i Adolfo Suárez va oferir la seva generosa perspectiva als joves cadells de les famílies del règim disposats a saltar les barreres amb la finalitat de continuar en el poder. L'eixelebrat “error, immens error” de Ricardo de la Cierva a El País, nomes cristal·litzaria a mitjà termini, força després de la Constitució de 1978.

El problema va sorgir quan els “joves turcs” –així s'anomenaven les joves promeses incipients, ja una altra generació– van arremetre contra els de sempre, van delmar la unitat (?) de la UCD al Congrés de Palma de Mallorca (1981) i van fer bocins aquell somni d'Adolfo Suárez, incapaços de compartir amb ell el seu alt grau de generositat en el canvi polític. Immediatament es va iniciar la diàspora, i, a partir de 1980, en un degoteig constant, van emigrar a l'AP de Manuel Fraga, que anhelava compondre un centredreta únic a l'Estat espanyol, encara que fos a costa d'embrutar, o mistificar, el puritanisme i la mística d'un concepte polític moralment i substancialment diferent: el que a la UCD era ànsia de poder sense cognoms, a AP era un idealisme de principis, potser menys arbitraris a l'hora de substanciar una oferta electoral. Fraga havia tingut un fracàs previ: el seus “set magnífics”; error immens que va postergar fins al 1982, després d'una moratòria de sis anys que la seva inexperiència paradoxal no li va permetre esquivar. El seu segon error seria acollir aquest tropell d'ambiciosos, després del daltabaix electoral de la UCD aquest any.

El tercer error de Manuel Fraga es va basar en la seva peculiar manera d'entendre la generositat política: els que van arribar de fora van tenir prioritat sobre els de casa. Així es van produir la matusseria d'Hernández Mancha, després de les vacil·lacions de Miguel Herrero de Miñón. Arran d'aquesta distracció, jo vaig firmar un article a La Vanguardia titulat Las prisas de Don Manuel, que em va suposar alguns anys de distanciament i de ruptura amb ell. La resta ja és de sobres coneguda: 1989, arriba el triomf d'Aznar i del PP. Va ser l'assalt definitiu dels exmembres d'UCD i d'una nova generació de joves castellans amb clares temptacions nacionalistes espanyoles. Se'ls va conèixer com el “clan de Valladolid”. I aquí va començar el ball d'escàndols amb el cas Naseiro-Palop-Sanchís... Com temia, les coses ja no van canviar, al contrari, sigil·losament van tramar la xarxa dels seus interessos fins a cristal·litzar el 2000 en una majoria absoluta que va destrossar l'esperit fundacional del PP (aquell somni de Reforma Democràtica Espanyola i el seu afegitó català de Reforma Democràtica de Catalunya).

Algú pot no percebre l'alè de la meva teoria ara? Actualment, el PP és el govern de l'esperit de l'ex-UCD, amb els seus homes i el seu res a veure amb l'idealisme inicial de la “reconciliació”. El 2004 Aznar consuma el quart error: l'elecció de Mariano Rajoy com a successor, que ara –segons diu la premsa de Madrid– li ocasiona un “descontentament amb la falta d'impuls del govern de Rajoy i la situació d'Espanya, encara molt exposada al rescat” (El Mundo, 7-IV-2013). Més que mai, l'altra part del binomi fundacional urgeix: On dorm la reforma imprescindible del sistema? O hi ha una grandíssima reforma –fins i tot constitucional– o hi haurà una ruptura a destemps, però necessària. És la suma de tants errors successius, que invoquen com mai el comte de Lampedusa, en comptes de la UCD.