Esprius de Farners (2)

Ara que ja ens hem dit que la ginesta floreix, que arreu als camps hi ha vermell de roselles i que ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble, potser que d'Espriu en recordem alguna cosa més, no troben? Per exemple, aquella jeremiada del conte El país moribund: “...s'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes, afermada amb renecs i blasfèmies i una gesticulació xarona i brutal, amb reminiscències d'homínid [...]. Aliens a una tradició de profunda cultura i de finesa, els meus fills no s'interessen per l'esperit...”

Doncs això és el que els volia dir: que no anàvem bé i potser anem pitjor ara. Fa uns dies, un escriptor gironí em va enviar una amable carta en què es queixava de la barroeria i incultura que recorre Catalunya. “[...] Crec que aquest mal és específicament català i té a veure amb un vallfogonisme subjacent: una forma d'autoodi cultural que, tanmateix, el nacionalisme català no reconeix, ans al contrari: estimula [...]. Es parla un català d'estar per casa, ple de renecs, pobríssim, fins i tot entre persones universitàries.” La carta qualifica la nostra cultura de “desfibrada” i acaba en un to lúcidament elegíac: “Ens queda només el rampell identitari...” No hi puc estar més d'acord. Amb la bandera es pot amagar la cartera, però també dissimular la mandra mental, la desídia, el menyspreu a tot el que soni a erudició, urbanitat i finesa. Remeis? Doncs mira, ara que ho dius, fa més d'un segle, a Santa Coloma va néixer un català singular que potser ja va sent hora que tingui un carrer al seu nom: Ricard Aragó, el fundador de la Lliga del Bon Mot, aquell mossèn que va omplir el país amb cartells de “No renegueu” i que va escriure esplèndids tractats sobre la paraula. Segur que arribats a aquest punt algun progressista d'estelada i consigna (anticlerical, només faltaria!) ja comença a riure per sota el nas... Bé, doncs que sàpiga que Mn. Ricard Aragó (Ivon l'Escop), entre altres mèrits intel·lectuals, va ser el primer divulgador a Catalunya del famosíssim
Cours de linguistique générale del suís Ferdinand de Saussure, que va revolucionar la gramàtica. Ja sol passar: mentre uns baladregen la seva fidelitat al poble, uns altres, també per fidelitat, callen, llegeixen, estudien i ens salven els mots.