Un Bafta a la reina Bond

El meu amic Miquel Berga, que és un prestigiós columnista d'aquesta pàgina i que cada diumenge ens alegra la vida amb una reflexió profunda de tons irònics i festius, em comentava l'altre dia la distància sorneguera amb què la casa reial britànica deu estar observant els neguits i les facècies dels seus col·legues espanyols. Fa uns anys, aquests anglesos vivien moments difícils. La reina veia com el poble s'entossudia a dur als altars aquella joveneta tiquis-miquis i fleuma a rebentar que dinamitava el prestigi de la monarquia mentre era adorada pel populatxo. Va travessar, Isabel II, una maroma on va haver de fer equilibris entre la història i la immediatesa, mentre s'aixecaven veus a favor de l'abdicació i baixava el seu nivell de popularitat. Això, sense comptar molts altres desgavells que van arribar a posar en perill fins i tot la pròpia institució secular. Vistos des d'ara, aquells anys horribles són, en comparació als dies de Joan Carles I, una bassa d'oli. S'hi ajunta de tot, començant per una filla que pot arribar al jutjat i pot acabar encausada i penalitzada per un negoci fraudulent, i acabant amb una trucada a Qatar a veure si ho solucionem tot amb una discreta (o no tant!) fugida per la trapa de l'escenari. Entremig, fenomenals merders de faldilles, de trifulgues obscures, de caceres cruentes... I més. No cal insistir-hi. I, sobretot, una desconnexió entre la monarquia i el sentiment social, aquella mena de pacte implícit que és el que, a la llarga, sosté aquest invent, més enllà de les lleis i les constitucions. És aquí on de debò fallen els Borbons i on els Windsor estan excel·lint amb elegància. Des dels fastos per l'aniversari reial fins a aquest últim premi que ha rebut Sa Majestat. Li han donat un Bafta (el guardó de l'acadèmia del cinema) per la seva actuació com a “noia Bond” en aquell breu fragment que es va incloure en la cerimònia dels Jocs de Londres. De fet, el director de l'acadèmia li va dir que era la “més memorable” intèrpret d'aquell paper en tota la història. I ella reia i acceptava la broma i l'allargava. Aquí, avui, això seria ridícul i humiliant. Allà és un joc d'elegància i sofisticació que només s'entén des de la solidesa.