Color, música i lletra
A l'època de l'hegemonia audiovisual, la imatge i el so són imprescindibles. Hi ha moltes imatges que valen més que mil paraules, però una sola lletra pot arribar a tenir una gran potència significativa. Moltes coses ens entren pels ulls amb més facilitat i rapidesa que l'obstinada defensa d'arguments ben fonamentats i certs moviments socials o cívics s'han expressat mitjançant un color, fent-ne bandera de les reivindicacions. La revolució taronja d'Ucraïna o el blau antitransvasament en són exemples. Un color pot identificar una causa, de manera immediata, estalviant la defensa argumentada d'un projecte, perquè només amb el color ja reconeixes també la idea que representa. Un cop establert el color, sense inscripcions, ni sigles, ni dibuixos, ni banderes, aquest pot anar des d'un simple pin a la roba o a la bossa, fins a la samarreta, el jersei, la corbata, el mocador, la bufanda, el calçat, la gorra, el barret, el paraigua, el rellotge, el braçalet, el collaret, el cinturó i, fins i tot, alguna mota de pèl, les ungles, les parpelles o els llavis, per a les persones més agosarades, o bé tot un domàs als balcons de casa.
Quin hauria de ser, en el procés actual cap a la independència nacional, el color més adient per identificar-ne el moviment? El groc o el vermell de la bandera? El blau del triangle de l'estelada? Ja hi ha colors que estan “agafats”: el lila feminista, el verd ecologista, el blau antitransvasista, el vermell de la reivindicació social, etc. Però un color pot agafar la nova significació que se li atorgui, com ara l'actual verd antidesnonaments. Un simple color sense res més, pot crear complicitats i simpaties només detectant-lo amb la mirada, permet un esbós de somriure als llavis, una picada d'ullet, un copet a l'espatlla o una salutació amb el cap i, a més, és ben senzill, fàcil i barat d'obtenir, perquè cadascú pot fer-se'n la peça a mida de les seves conveniències i possibilitats.
Al costat d'un color, hi ha d'haver també una música, una melodia ja coneguda prèviament, recognoscible a l'instant just sentint-ne els primers compassos, fàcil de xiular, de cantussejar amb la boca oberta o bé tancada, amb lletra o sense, amb un instrument o tota una orquestra, un solista o tota una coral. I també ha de poder posar-se de sintonia al telèfon i anar-se'n estenent l'ús, cada cop més. Si Solidarnosc va fer-ho amb L'estaca, nosaltres podríem fer-ho amb el Més lluny, també de Lluís Llach, que, per la lletra i el títol, té la virtut de plantejar un horitzó permanent, viu, en moviment, no com a reacció contra ningú, sinó que parla de nosaltres en positiu, animant, encoratjant a anar endavant. O bé alguna peça de la Dharma, d'aquelles amb efecte mobilitzador i engrescador. Una música compartida per molts, doncs, pot tenir el mateix efecte que un color. Lògicament, l'instrument adequat s'haurà de triar tenint en compte l'entorn i la circumstància.
I, encara, per completar l'espai simbòlic reivindicatiu, una paraula o bé una lletra que facin la mateixa funció que el color o la música. A principis de 1959, Josep Benet ideà la “campanya de la P”, amb la qual s'expressà la protesta democràtica i nacional a la dictadura i tot de lletres en solitari i en majúscula van començar a aparèixer en l'espai públic. No calia explicar cap programa –tampoc no podia fer-se– ja que amb una sola lletra n'hi havia prou perquè tothom entengués el que representava. Ara, podríem tornar-hi i, segurament, la millor lletra podria tornar a ser la P, no pas de “protesta”, sinó de PROU, el mot que més sovint s'ha sentit aquests dies. Potser algú faria ús del mot sencer, però, evidentment, és més pràctic, a tots els efectes, una lletra tota sola, a pertot, espontàniament. Per a prosperar la iniciativa hauria d'organitzar-ho seriosament alguna entitat que no fos partit, potser l'Òmnium, l'ANC o, si té temps sobrer, el TSJC...
