L'any de Joan XXIII

Abans-d'ahir (11 d'abril) s'acompliren 50 anys de la publicació de la Pacem in terris, l'última encíclica de Joan XXIII, escrita quan ja sabia que li quedaven pocs mesos de vida, i considerada, per això mateix, el seu testament papal. No el personal, que és a part, sinó el llegat del seu pontificat, de curta durada (a penes 5 anys) i de llarguíssim abast, si ens atenem als fruits. La Pacem in terris no té parangó en els annals dels documents pontificis. Es tracta d'una carta oberta a tothom, el contingut de la qual va merèixer l'atenció dels estats membres de les Nacions Unides. En efecte: el 13 de maig del 1963, el cardenal Suenens va presentar l'encíclica als representants dels 119 estats, que l'escoltaren amb un interès creixent i una admiració palpable. Suenens contestà a totes les preguntes. Fou realment brillant. Tant és així que, a partir d'aquell dia, la invitació es féu permanent, segons manifestà el secretari general, el tailandès U. Thant, de religió budista. Va ser una de les últimes i millors alegries que va tenir el papa Joan. El 3 de juny, dilluns de Pentecosta, el papa Joan moria. El món sencer va estar de dol. I penso que, si no el tinguéssim en l'oblit, no estaríem com estem. L'any present, acabat en tres, hauria de ser l'any de Joan XXIII. Cinquanta anys de la publicació de la Pacem in terris; cinquanta de la seva presentació a les Nacions Unides, i cinquanta de la seva mort: tres efemèrides esglaonades. Què més es necessita? L'any passat, ja ho podia ser. El cinquantè aniversari de l'obertura del concili era una ocasió que ni pintada. Coincidia, a més, amb un altre aniversari: a finals del 62, Joan XXIII fou proclamat Home de l'Any per la revista Time-Life, de la qual va ser portada. Era un reconeixement a la feina feta abans d'obrir el concili i al fet mateix de la inauguració. Ni cas. Benet XVI va preferir convocar l'Any de la Fe, fomentant, per enèsima vegada, l'oblit de Joan XXIII. Aquesta calculada estratègia de citar el concili sense citar mai el pare de la criatura ha estat la clau de l'involucionisme soterrat, perpetrat sense crear alarma, però provocant un dany proporcional a l'engany. Sense context i orfe d'autoria, el concili és com aquella cançó que ningú volia: perquè tenia molta lletra i cap melodia.