Canvi de tàctica

L'obcecació de molts polítics catalans de situar en lloc preferent de les seves aspiracions –centrades en la seva parcel·la de treball i objectius immediats– la consecució del dret a decidir, preludi de les preuades sobirania i independència, en fallar ens ha portat a una situació difícil. En lloc d'adoptar una actitud conciliadora per obrir camí en l'intricat laberint de les relacions amb Madrid, amb les actituds i el menyspreu que els manifestem d'alguna manera ens posem al seu nivell. Els catalans no hem estat mai un soci còmode. Com a prototip de governants, moguts per les circumstàncies, som una calcomania amb opinió, que no es cansa de demanar i d'exigir. No fem pas teatre: realment som així.

Mas –de provada bona raça– diu, declara, escriu i fins i tot pontifica sobre tot el que fa referència a la independència. És inesgotable i no crec que li sigui bo per a la salut viure amb tensió, sobresalt i espera angoixosa de les rèpliques, sumat al nerviosisme per la lentitud en la consecució d'objectius. No és bo saber que al davant hom té una paret, amb la qual xoca una i altra vegada; desanima el més valent. A ell no, per ara.

Hom tenia la impressió que la inesperada reunió de
Mas amb Rubalcaba i Pere Navarro havia estat l'inici d'un model de relació que analitzés els problemes i els discutís amb serenitat. Rajoy al Senat i Rubalcaba als mitjans han deixat caure galledes l'aigua freda sobre els caps calents dels catalans negociadors. Rajoy, amb un joc estudiat de paraules, diu que es pot parlar de tot, però que ell no parlarà de res. El seu res són les noves quatre barres: Constitució, dret a decidir, independència i sobirania. Rubalcaba, en veure's sol com un mussol diu: “¡A mandar, don
Mariano!”, i torna al seu estatus de ratolí de cuina de masia, ara hi sóc, ara no hi sóc, del qual no en surt si no veu formatge.

Ha arribat el moment d'un canvi de tàctica, iniciant un parèntesi amb els temes citats, aparcant-los esperant l'inici de la recuperació econòmica per reprendre la lluita novament fins a la meta. Ara per ara, l'angoixosa situació econòmica –que segueix empitjorant– ha de ser el gran objectiu. Si, tal com preconitzen els doctes economistes, baixarà més encara i en un parell d'anys tocarà fons, ens estabilitzarem i començarà la llarga recuperació, sense pretendre assolir els artificiosos nivells de final del segle XX i l'entrada del XXI. Institucionalitzarem les noves quatre barres i obrirem ambaixada a Sardenya, la vall d'Aran, el País Basc i Andorra. Ara, de moment, toca subsistir i després millorar. Aconseguirem molt més empassant-nos orgull i amor propi que desafiant. Als joves els costarà assimilar-ho: no hi ha altre camí. No és nou que no ens facin favors: hem lluitat sempre en solitari. Amb més empenta que transigència, som un soci difícil. I tant! Són les arrels fenícies i cartagineses que ens afloren. Ei, i un retall de les gregues!