L'estat propi perdut

De cara a Sant Jordi, i amb el procés cap a l'estat propi engegat, val la pena que ens aturem davant els aparadors de les llibreries, segur que hi trobarem un llibre que ens parlarà del tema. Els editors han d'aprofitar els moviments col·lectius per mirar d'ajudar a comprendre les coses i, sobretot, per vendre llibres. De manera que han anar sortit de forma persistent, com una pluja mansa sobre el sembrat polític, més d'una dotzena de títols relacionats amb el procés que vivim, o que estudien o es basen en la història catalana de fa tres-cents anys. No és difícil conjugar la moda de la novel·la històrica amb les preocupacions nacionals catalanes.

Sense anar gaire lluny, tenim la versió catalana del Victus de Sánchez Piñol –el gran èxit recent de l'autor–, traduïda per Xavier Pàmies, o tenim Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat, dos llibres que narren els mateixos fets, amb un plantejament narratiu similar. Un oficial sobrevivent del setge de Barcelona fa de narrador privilegiat del drama social i humà que va viure Catalunya en el context de la guerra europea, en defensa dels drets i llibertats del nostre poble, a punt de ser esclafat enmig de dos imperis autoritaris, l'espanyol i el francès. Potser perquè el vaig llegir primer, Lliures o morts em sembla més ben construït, més novel·lesc. En canvi, he de reconèixer que Victus fa de més bon llegir, per amenitat i sentit de l'humor. En tot cas, són dues obres de gran envergadura, ben documentats i molt treballats, fruit de molts anys de feina, que ajuden a explicar, aquí i fora d'aquí, el que va ser i el que va representar la caiguda de Barcelona aquell 11 de setembre del 1714.

Posats a dir, a la novel·la de Sánchez Piñol li faria una petita objecció. Deixa molt clar que l'empenta i la decidida voluntat de resistir neixen del poble, dels ciutadans del carrer, molt més enllà dels propòsits de les classes dirigents. Probablement sigui la veritat. Però una novel·la demanaria que l'autor s'entretingués una mica més a justificar i explicar els punts de vista polítics dels consellers, que en surten força malparats. Només un exemple, per no avançar cap detall de l'argument: al lector, a mi com a lector, m'hauria agradat saber les raons que determinaren el comportament del conseller Berenguer, que frustra una acció importantíssima que tenia encomanada i gairebé reeixida davant de Mataró, primer, i a Alella, després. Si la documentació històrica no era suficient, el novel·lista havia d'imaginar una explicació lògica. És el que penso jo, modestament.

Segur que aquests llibres sobre el setge de Barcelona seran protagonistes d'aquest Sant Jordi. Han tingut la sort d'arribar al mercat en el millor moment.