Beure el vi que es vol
per a França, Itàlia i Espanya, encara que
no fàcil, liderar una alternativa a la política econòmica actual
El prestigiós Juan José López Burniol va publicar en aquestes pàgines, el passat dia 5 d'abril, un excel·lent article: El vi del Rin. Acabava amb unes paraules de Santiago Rusiñol: “El vi del Rin que se'l fotin les valquíries.” La major consideració envers l'autor és sempre intentar entendre la seva posició tant des de l'acord com des de la discrepància.
El fatalisme, si fos radical, podria portar a l'autodestrucció perquè parteix de la base que la situació no té solució i si no en té és un esforç inútil voler canviar-la, és una pèrdua de temps que aconsella seguir un altre camí que pot anar des de l'acomodació a la situació, fins a la contenció del greuge, però que exclou la modificació de les causes que han creat el problema.
Europa practica des de fa quatre anys una política econòmica errònia que perjudica uns més que d'altres, però perjudica tots. A la sortida de la crisi els menys perjudicats estaran en millor posició respecte dels que ho han estat més, però en relació del món, Europa, globalment, perdrà posicions.
Hi ha una política alternativa a l'actual que passa per una reducció del dèficit lenta, no més de l'1% a l'any, una inflació moderada, no més del 4%, que redueixi la càrrega dels més endeutats, uns interessos del 0%, estímuls financers i fiscals a l'exportació, estímuls a la indústria i als serveis de manera selectiva, programes vigorosos d'ocupació per als joves, la creació d'una política financera comuna controlada per un BCE reforçat, la convergència en un període llarg en una política fiscal comuna. En definitiva, fer servir el romanent d'un ajust del dèficit suau de cada estat per impulsar la seva economia.
La dificultat no està a definir-ho sinó a posar-se d'acord per dur-ho a terme. Un camí està en el somni de Monet i Schuman, cedir sobirania des dels estats membres a un govern europeu que es percep excessivament burocràtic i allunyat del control dels ciutadans. Aquesta transició és difícil perquè no és clar que el futur sigui prou atractiu per mobilitzar la voluntat dels pobles. En defecte d'això Europa continuarà estant controlada pels estats nacionals que es resisteixen a perdre poder i sobirania i per tant sotmesa a un joc polític similar al que va regir al segle XIX des del primer Congrés de Viena després de la derrota de Napoleó fins a la guerra de Crimea, el període de pau més llarg que ha viscut Europa però certament no lliure de tensions.
En aquest escenari, Alemanya, convençuda de la seva superioritat –són els més forts econòmicament i els més nombrosos–, torna a actuar, en clau nacionalista i imperialista, ara en l'àrea econòmica, de manera paral·lela a com ho va fer abans en l'àrea militar, com ho van fer Prússia al 1870 i el Segon i Tercer Reich el 1914 i 1939. Si aquesta situació no s'ha produït abans es deu probablement a les conseqüències de la derrota de 1945 i a la divisió d'Alemanya en dos estats fins al 1990. Aquests dos factors són ja història i el conflicte s'ha tornat a reproduir amb diferències substancials respecte del passat, el conflicte és ara econòmic i diplomàtic, però amb les mateixes raons i paral·leles conseqüències de poder i sobirania.
Alemanya no és més que el 21% de la UE. Ha de ser possible per a França, Itàlia i Espanya, encara que no fàcil, liderar una alternativa a la política econòmica actual. Aquests estats tenen un pes que supera el 30% del PIB europeu, és a dir, similar al d'Alemanya i els seus aliats per cultura i estructura econòmica, Holanda i Finlàndia. La base de l'acord entre aquests estats del sud hauria de ser la política econòmica alternativa abans expressada pel que fa a les mesures de reducció suau del dèficit i d'impulsió de l'economia i menys en aquelles que suposin una pèrdua de sobirania dels estats, qüestió a la qual França és especialment sensible.
El Regne Unit, com des de fa segles, va per un altre camí, però és força probable que vulgui jugar com sempre a l'equilibri de poder. És el que va passar, per última vegada, al voltant de França i el Regne Unit, al 1914 i al 1939. La posició del Regne Unit tendeix ara al rigor pressupostari i a la manca d'impuls a l'economia, però els conservadors seran desplaçats del govern per la crisi. Cal recordar que el programa econòmic del premier Brown, i per tant del laborisme, ha estat l'única ben estructurada alternativa a l'actual política econòmica de la Unió. Va salvar el sistema financer britànic quan va començar la crisi i va ser paral·lela a la dels EUA, que està produint resultats positius allà, en un entorn amb un punt de partida pitjor que l'europeu.
Es pot catalitzar l'interès britànic. La City és per a ells essencial i a mitjà termini la permanència de la lliura i la preponderància alemanya a Europa, que té el suport de l'economia industrial, desplaçarà lentament aquest centre a Frankfurt... És una raó a favor de la seva implicació en l'inevitable conflicte de poder econòmic a Europa a llarg termini, que fragilitza l'euro però no té alternativa perquè per als estats membres els seus interessos nacionals són encara, i per temps, prioritaris.
Les economies del sud són més de serveis que industrials i és aquesta la carta a jugar: la complementarietat de l'economia europea del sud i el nord, per fer veure a tots, també a Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Polònia... que el seu interès, força decantat a favor d'Alemanya, no hauria de ser incondicional. A Holanda l'atur puja i el PIB comença a baixar, a Suècia l'experiència d'èxit del 1991 va estar basada en la política contrària a la que ara es practica per la UE.
Pot o no passar, però sembla imprescindible que la situació general empitjori per provocar la necessària reacció. L'experiència posterior de Munic al 1938 és l'antecedent d'aquesta hipòtesi. La raó que la sustenta és el romanticisme cec d'Alemanya que sembla no tenir límit, i si no el té i passa com en els casos anteriors, la reacció del sud d'Europa és possible que s'acabi produint just abans de caure tots al buit del caos econòmic. Grècia, Xipre i Portugal són ja les primeres baixes...
A diferència de 1914 i 1939, Alemanya necessita els consumidors del sud, per tant la sortida del conflicte és més fàcil ara que porti a l'acord perquè els exportadors alemanys, el nucli dur de la seva economia, seran un factor important en favor de la negociació.
És cert que no tenim líders per conduir el procés, tampoc no n'hi havia en el passat, De Gaulle i Churchill apareixen amb el conflicte en marxa, ara pot succeir el mateix. És possible doncs canviar la política econòmica europea, però cal habilitat, fermesa i temps. No serà per tant necessari que el vi del Rin se'l beguin les valquíries, segons i com ens el podem beure entre tots.
