Un sol poble

De grotesc qualificaria l'intent de torpedinar el procés sobiranista per part d'un govern central que, definitivament, ha perdut els papers. Tot val: l'ofec econòmic perfectament planificat contra Catalunya va de bracet amb l'obsessió gairebé malaltissa en la persecució sense treva dels municipis catalans –objecte d'una Llanos de Luna que voreja la paròdia–. Això per no parlar del ridícul d'un Consell d'Estat que veu “indicis” de valor jurídic en una resolució que no en pot tenir –tot i ser una declaració de sobirania–. No és casual, tampoc, l'ingent desplegament dels cossos policials de l'Estat “justament ara” per molta corrupció que hi hagi; tot plegat amb l'informe de la UDEF en dansa i la cirereta del pastís amb una nova figura: la “destitució voluntària” del fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Ara bé: la surrealista interlocutòria del TSJC en contra del català a l'escola ha superat qualsevol fita...

Una situació que ens posarà a prova i que determinarà si els catalans volem que el procés sobiranista avanci o no. Uns pals a les rodes que poden bloquejar-nos o bé generar les sinergies suficients per crear una cohesió que, ara per ara, no es percep amb prou força en un moviment que ha de ser d'alliberament nacional. I si bé es dóna la circumstància que hem avançat molt en relativament poc temps, no m'estic de pensar que la independència del nostre poble forma part d'un joc on l'ambigüitat emmascara el càlcul finalista.

Al capdavall, entre determinat poder polític i econòmic a Catalunya hi ha una clara oposició a una realitat que es vol boicotejar. De fet, no cal esmentar pas els noms de les elits socioeconòmiques contràries a qualsevol ruptura. Perquè, no ens enganyéssim: “s'insta al diàleg” per poder convocar una consulta que si més no permeti trencar els lligams amb un estat, diguem-ho clar, decimonònic en els seus plantejaments. I tanmateix, dialogar amb qui? Ja ho diu el mot diàleg amb el corresponent prefix grec dia- –“d'un costat a l'altre”–, que dóna a entendre la idea d'intercanvi que necessita un mínim de dos interlocutors a fi d'entendre's.

Potser podríem començar amb nosaltres mateixos, ja que no observo cap altra alternativa. En primer lloc, per escatir un malentès. I és que no es pot anar amb el lliri a la mà. A títol d'exemple, el mapa al seu dia publicat per en Marc Belzunces on s'estableix –obviant la intenció de vot dels votants d'ICV-EUiA– que la capital de Catalunya és un feu independentista; una eufòria que es manté en alguns sectors d'ençà de l'11-S i que, al meu entendre, ens allunya d'una lògica implacable: som els que som –i som molts–, però s'ha d'anar sumant conscients que en aital procés ens trobarem sols a l'hora d'encarar uns problemes que no han fet res més que començar.

A fora fa fred; la pregunta és si estem disposats a suportar les inclemències en tota la seva dimensió. Potser cal explicar més obertament que som un sol poble que té el dret a ser segons la seva voluntat; això ens fa lliures i la llibertat genera inquietud i goig a parts iguals; no hi ha cap altre pla: ni horitzó ni far. Cal fer entendre tots els entrebancs i deixar de banda les divisions internes, però també l'independentisme més festiu. Això no és una festa. D'altra banda, també és el moment d'unificar el sentiment a l'entorn d'uns principis rectors bàsics: drets inalienables, autodeterminació personal, suport a les minories, represa cultural i participació ciutadana; tot plegat, més enllà de l'esgotador relat sobre el dèficit fiscal i l'economicisme desbocat. “Tu ets jo, creus que junts podem fer camí en una experiència dolorosa de ruptura i renovació?” Enyoro l'esperit que batega amb força...