Església i postmodernitat

Des de fa temps, contemplo encuriosit l'esdevenir d'aquesta Catalunya cada vegada menys catòlica, que fins i tot ha fet que el Vaticà inclogui Barcelona entre les diòcesis d'Europa on s'ha de promoure més la nova evangelització. Un país on el llegat del Concili Vaticà II podria morir en la mesura que els preveres (i bisbes) que van trencar les rígides estructures del règim i es van treure el collet vagin deixant pas a noves generacions més litúrgiques, més obedients i menys proclius a reflexionar críticament sobre per què el nombre de catòlics practicants no deixa de baixar des del 1975, situant-se al 13,2% segons el baròmetre del CIS del 2012.

Ja fa alguns dies que quan algú em pregunta sobre el futur de l'Església crec que la resposta es troba, perfectament retratada, en un passatge bíblic concret: la paràbola del fariseu i el publicà, narrada en l'Evangeli segons sant Lluc (Lc 18:9-14). Un text que és una clara exaltació de la humilitat davant l'orgull. Diu la narració que Jesús al temple prefereix l'humil publicà –els recol·lectors d'impostos pels romans– a l'ortodòxia del fariseu. L'Església actual també ha pecat d'ortodòxia; de crear distància envers un poble que no entén per què la religió no s'adapta als reptes de la postmodernitat. El carrer, on la gent parla pel broc gros, no entén per què el Vaticà clama pels pobres i Benet XVI sortia recobert de porpra i or.

Els primers passos de Jorge Mario Bergoglio al capdavant de l'Església catòlica sembla que van en una nova direcció: entronització dels ensenyaments de Francesc d'Assís en la tria pel nom –i record pel cardenal brasiler Claudio Hummes–, austeritat manifesta en els seus primers actes i declaracions contundents per una “Església dels pobres i pels pobres”. Bergoglio és el cardenal que viatjava en autobús per Buenos Aires i que no vivia al palau cardenalici. Bergoglio havia estat l'antagonista de Ratzinger quan l'anterior conclave va entronitzar l'alemany.

De moment, la lletania de Roma no sembla la mateixa que durant l'etapa de Joan Pau II o Benet XVI. De fet, va ser el polonès qui va donar un poder no gens menyspreable a determinats moviments ultraconservadors que han fet forat a les estructures de l'Església i als nostres bisbats catalans. Si Bergoglio vol entomar el repte de la nova evangelització –dels ensenyaments de Francesc d'Assís als del jesuïta navarrès Francesc Xavier– es veurà obligat a portar fins a l'extrem aquest desig d'humilitat que va emparaular. El procés de nova evangelització, si més no en aquesta Catalunya laica i crítica, no passa pel reforçament de l'ortodòxia ni la litúrgia: s'han de recuperar les essències d'una Església catalana que no fa tants anys va tocar de peus a terra i va caminar juntament amb els seus feligresos; va baixar de l'altar, va arremangar-se (o penjar) la sotana i, com alguns recorden pel meu poble, fins i tot va posar-se a jugar a futbol. La modernitat líquida no demana estructures rígides, sinó escoltar els signes dels temps i emmotllar les actituds en funció de les demandes de la societat.

De fet, Catalunya té missioners ideals per aquesta nova Església: del bisbe Pere Casaldàliga a la ja polititzada Teresa Forcades, passant per la bona amiga vedruna Roser Casañas –admirables les nostres converses sobre política!– i molts altres que treballen per una actualització del missatge bíblic. Aquesta humilitat que tant pregona Francesc, també l'hauria de portar a valorar i entendre la feina d'aquests “col·lectius de base” –com els defineix Forcades– que han hagut de fer el seu propi treball introspectiu per entendre quin és el seu lloc dins el mapa de la nova evangelització (i de la política).