La casa del sol naixent
I l'aposta és el producte estel·lar del mercat de l'oci
La proliferació de les cases d'apostes és un indicador definitiu que vivim abocats a la societat de l'oci. Perquè de les apostes en diuen oci. Apostar, segons ens volen fer creure (i, segons sembla, són molts els disposats a creure-s'ho) és la versió moderna de l'oci. Un oci efímer com l'aposta mateixa. Un acte breu, un parell de clics (l'un per a autenticar-se i l'altre per a formalitzar l'aposta concreta), i a esperar a guanyar, perquè mai ningú no s'espera a perdre.
En el cas de les apostes en línia (de l'oci en línia), fins i tot s'elimina la sensació de jugar-s'hi els quartos. No cal ni gratar-se la butxaca. N'hi ha prou a ordenar la transferència en temps real (que és un eufemisme per no dir “sense perdre-hi temps”) des del compte bancari personal al compte de la banca. No hi ha contacte físic amb els diners. La transacció és virtual (que és un eufemisme per no dir “amb el mínim esforç”).
L'oci s'ha convertit en un mercat. I l'aposta és el producte estel·lar del mercat de l'oci. Un producte que qualsevol dia es convertirà en producte de primera necessitat, com ho va ser el pa al seu moment. Avui el pa només és un producte de primera necessitat per a una part de la societat, per a l'altra part, la primera necessitat comença a tenir a veure amb les apostes en línia. Són dos bàndols de la societat que conviuen: el dels que no mengen perquè passen gana i el dels que no mengen perquè aposten. I n'hi ha d'altres, de bàndols de la societat que conviuen: el dels que no treballen perquè no tenen feina i el dels que no treballen perquè juguen i guanyen; o el dels que no paguen la hipoteca perquè no tenen diners i els que no la paguen perquè se'ls juguen i els perden. És la nova dialèctica social.
Les apostes en línia s'han convertit en una addicció? Segons ens volen fer creure (i, segons sembla, són molts els disposats a creure-s'ho), encara no. Tot just som a l'estadi de les distraccions agradables. De l'oci legal, vaja. Les classificacions de l'oci van per cicles. Amb el tabac va passar una cosa semblant. Hi va haver un temps en què el tabac també era una distracció agradable (i un negoci), fins que la legalitat va decidir que era una addicció. També l'alcohol va ser una distracció agradable (i un negoci) abans que una addicció. Les autoritats tenen la mà a l'aixeta del destí de l'home comú en les societats modernes. Les autoritats enteses com a joint venture del poder polític i del poder econòmic. Ara és el cicle de la legalitat de les apostes en línia perquè són un negoci. El negoci legal més rendible en temps de crisi mundial. Quan el negoci s'acabi, ja vindrà el temps de l'addicció. Ara com ara: UEFA 1-OMS 0.
La vinculació de les apostes en línia amb el món de l'esport és una jugada mestra. És l'intent que l'esport renti la cara a les apostes en línia. Altra cosa és que siguin les apostes en línia les que embrutin (o acabin d'embrutar, després de les farmacèutiques) el món de l'esport. A hores d'ara, si no hi hagués la colonització del futbol (i d'altres) per part de les cases d'apostes, el futbol no existiria. I si no existissin els crèdits bancaris, tampoc. I no només no existirien els clubs, sinó tampoc els programes radiofònics o els televisius, ni la premsa esportiva de paper o l'electrònica. Els joves d'avui, que (amb la complicitat dels pares) ja fa temps que van decidir que ni treballarien ni estudiarien, però que, encara adolescents, escalarien la jerarquia social convertits en cracks del futbol, tenen una segona opció si fracassen en la primera: guanyar diners amb les apostes en línia que anuncien els mateixos cracks que volen imitar. No es faran tan famosos, però tan rics. És l'oci al quadrat i el gran antídot contra el desencantament del món. Ni present acadèmic, ni futur laboral. Salt directe a l'estatus. Ja va fer bé el baró de Coubertin a morir-se.
En la versió catalana de la cançó en anglès House of the Risin' Sun, un xicot explicava que el seu pare era un jugador i un borratxo, i que ell s'hi va tornar. I demanava a la mare (una dona que per mantenir la família treballava a preu fet de cosidora de pantalons texans) que avisés els altres fills i que els apartés del pecat i del vici. No sé quants quedem que encara ens agradi el blues. Em sembla que la cançó la va popularitzar el cantautor nord-americà Bob Dylan, aquell que ja profetitzava, ara fa mig segle, que els temps estan canviant.
