Ocupació? Sí. Regulem-la
Tots hem vist com el govern espanyol defensa acarnissadament la Constitució i considera aquesta carta magna d'obligada aplicació i no modificable segons convingui a uns o els altres. Entenc que l' article 47, que diu que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat” i que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació...”, també.
Passar d'una dictadura a una democràcia i crear, entre tots, un estat del benestar protector que vetllés pel drets dels ciutadans va ser un procés delicat que va costar molt de temps, consens i esforços.
És important recordar-ho ara que estem en una roda de crisi global i absoluta que cal mirar de cara, i contra la qual cal plantejar solucions valentes que s'allunyin de la verborrea plaent que pretén justificar el que és injustificable. La gent es queda sense feina, sense ingressos per assumir el seu dia a dia ni els compromisos que, durant l'època de bonança, es varen promoure alegrement.
Quan una entitat financera, per la seva mala gestió, no pot respondre als seus compromisos amb els clients i s'ha d'intervenir, l'Estat li dóna una vàlvula d'oxigen perquè continuï funcionant i no es creï el caos, injectant diners públics per sanejar la situació. El que és curiós és que, a la vegada, aquesta mateixa entitat executarà un desnonament (aplicant les normes ja pactades, això sí) pels rebuts impagats d'un client. És a dir, en cas d'incompliment dels compromisos d'un o altres, l'Estat dóna cobertura al sistema financer i s'oblida de la seva obligació amb el ciutadà.
Això no pot ser. Hi ha habitatges buits, propietat de bancs, que no s'ocupen. Hi ha gent desnonada per manca de liquiditat que està passant autèntiques penúries... S'ha de trobar una solució regulada que permeti, vetllant perquè no hi hagi abusos, una sortida digne a tot aquest ingent nombre de situacions dramàtiques. Les tragèdies que s'estan vivint no poden percebre's com una anècdota i quedar en un no-res. El govern no pot deixar de considerar-se'n part coresponsable. Seria lamentable pensar que aquella lluita per un estat millor ens ha donat un mer instrument recaptador i fiscalitzador que, quan ha de donar la cara, s'escuda en una mal entesa premissa de “ qui no vulgui pols que no vagi a l'era”. Vull pensar que l'esforç en la construcció de tot plegat ha servit per alguna cosa més.
