La Minurso i els drets humans
Els Estats Units preparen un projecte de resolució per presentar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides en què demanaran que les forces de la missió de les Nacions Unides per al referèndum del Sàhara Occidental (Minurso) s'ocupin també de la supervisió dels drets humans als territoris controlats pel Marroc (el 75% de l'antiga colònia espanyola) i pel Front Polisario (la resta de l'excolònia i els campaments de refugiats de Tinduf, al sud-oest d'Algèria). Fins ara la Minurso és l'única missió de l'ONU que no té mandat per vetllar pels drets humans. És una bona notícia en el cas d'un conflicte que roman empantanegat des del pla de pau del 1991 per la manca d'acord en el cens electoral del referèndum i per l'oposició de Rabat a fer la consulta en els termes previstos: independència o integració al Marroc.
Fins ara totes les iniciatives per desencallar el conflicte han fracassat i el manteniment de l'statu quo afavoreix el Marroc, que ha fet dels sahrauís estrangers a la seva pròpia terra. Des del juny del 2005 s'han succeït les intifades, especialment a Al-Aaiun, a les quals Rabat ha respost amb actuacions que han estat denunciades per violacions dels drets humans. El mateix succeeix amb les condemnes imposades a militants independentistes, malgrat la petició del Parlament Europeu que fossin alliberats tots els presos polítics sahrauís (13 de desembre del 2012). També el Marroc acusa el Polisario de violar els drets humans a Tinduf.
La resposta del govern marroquí a la iniciativa dels Estats Units ha estat suprimir les maniobres militars conjuntes previstes per a finals d'aquest mes. No sembla sensat oposar-se a la iniciativa d'un dels seus principals aliats. I, a més, és totalment irresponsable. Aquesta irresponsabilitat denota una gran ceguesa per llegir els canvis que s'estan produint a la regió sahariana. La presència de grups vinculats a Al-Qaida i la seva aliança conjuntural amb moviments independentistes tuaregs haurien d'haver estat una clara advertència per a Rabat de com s'està deteriorant la situació a la zona. El segrest de tres cooperants europeus, l'octubre del 2011 (foren alliberats el juliol del 2012), a Rabuni, la capital administrativa dels campaments de Tinduf, era un seriós toc d'atenció sobre les possibilitats que actors externs al conflicte contaminen aquest davant la creixent frustració que provoca la seva no-resolució.
El Polisario sempre ha estat un front independentista laic, de caire socialista i similar al Front d'Alliberament Nacional d'Algèria, que fou el seu mirall en el moment de la seva fundació (1973), però les noves generacions nascudes als campaments (on romanen des de fa trenta-nou anys) o sota l'administració marroquina podrien considerar que la política de Mohammed Abdelaziz (secretari general del Front i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica –RASD– des del 1976) ha fracassat i intentar noves vies per aconseguir la independència. És el que ha succeït amb el tuareg Moviment Nacional per a l'Alliberació de l'Azawad, que a començament del 2012 va aconseguir el control del 70% del nord de Mali i va declarar la independència de l'Azawad, la qual cosa va provocar un cop d'estat militar a Bamako (la capital de Mali) el 21 de març d'aquell any i va obrir les portes a una intervenció militar francesa que s'ha justificat per la presència d'Al-Qaida al Magrib Islàmic. En suma, mentre Abdelaziz somnia a convertir-se en el Mahmud Abbas del Sàhara Occidental i obtenir el reconeixement de la RASD com a estat observador de les Nacions Unides, forces alienes al conflicte podrien utilitzar la desesperança dels sahrauís per traçar un nou full de ruta que poc tindria a veure amb els objectius independentistes però que esdevindria una seriosa amenaça per a Rabat i per a tota la regió.
