Vint anys de variant

Fa poc, tal com va recordar aquest diari, es varen complir els vint anys de la inauguració de la variant de l'N-II per Sant Daniel, una obra important per a la ciutat de Girona que en el seu moment va originar una gran polèmica, un intens debat i una multitudinària manifestació pels carrers de la ciutat. Era sens dubte un tema molt sensible ja que el projecte inicial feia passar la carretera pel mig de la vall, però després d'una llarga i complicada negociació es va aconseguir que la variant no malmetés la vall sinó que passés per dalt malgrat que aquest canvi de projecte representés incrementar per tres el seu cost inicial. N'hi havia que defensaven que el trànsit s'havia de desviar per l'autopista, però el Ministeri s'hi oposà frontalment i, per tant, només hi havia l'opció d'acceptar la variant per l'est o mantenir el pas de l'N-II per la carretera Barcelona. En aquell temps hi hagué argumentacions ecologistes certament surrealistes que defensaven mantenir la circulació de cotxes i camions pel centre de la ciutat abans que malmenar l'espai natural de la vall, tot i que també s'ha de dir que la majoria eren veïns de la pròpia vall i no pas del centre de Girona. Finalment, entre el Ministeri de Foment i Abertis han acordat ampliar els carrils de l'autopista perquè operin com una mena de variant de la ciutat i això ja ha originat comentaris recordant que aquesta era l'alternativa a la variant que alguns proposaven. El problema, però, era que vint anys enrere el trànsit passava per la carretera Barcelona i era urgent buscar una solució de manera immediata. Francament, no em puc ni imaginar passar tots aquests anys mantenint el pas de l'N-II pel centre de Girona i, per tant, trobo que, ateses les circumstàncies del moment, l'opció de la variant per l'est potser no era bona però era l'única possible. En tot cas, si alguna pega va tenir la nova carretera és que va néixer petita, d'un sol carril de circulació per banda i, per tant, perillosa. S'han produït accidents per culpa de la seva estretor i trajecte, la qual cosa em fa pensar que fóra millor haver-la convertit ja des del primer moment en autovia, tal com ara s'està fent (o s'intenta fer des de fa massa temps) en d'altres trams de l'N-II per així donar-li continuïtat. Però és clar, passats vint anys és més fàcil veure les coses i planificar solucions que ja no són possibles. El més difícil és prendre decisions pensant en un tot i no pas en una part i ara, amb la perspectiva del temps, és de justícia reivindicar la bondat d'aquella decisió.