El fantasma del fantasma

No és la primera vegada que parlo d'Ai Weiwei en aquesta columna. És l'artista xinès que va omplir els baixos de la Modern Tate de Londres de petites peces de porcellana pintades a mà que imitaven les pipes de gira-sol. Era una invitació a reflexionar sobre no sé quina bajanada existencial. Weiwei és un dels màxims exponents d'aquesta ensarronada coneguda com a art conceptual que consisteix en una parida que no pot anar mai sola, necessita un panegirista, un text que expliqui amb un devessall de paraules allò que l'obra és incapaç de dir per ella mateixa.

Així, qualsevol atzagaiada es pot convertir en un tractat de semiòtica. Com una instal·lació de Weiwei que es diu El fantasma Gu baixant per la Muntanya i que consisteix en noranta-sis gerres posades a terra. Estic segur que li escaurien altres títols, per exemple Dona asseguda a la porta d'una fàbrica de gel, Meditació transcendental o Baixant de la font del Gat. Altrament, El fantasma Gu baixant per la Muntanya podria referir-se a mil escombres de cap per avall. La qüestió és vendre-ho com si fos un gran què.

Doncs bé, a Sevilla ha passat una cosa extraordinària. Una dona gran que visitava l'exposició va caure de lloros i va trencar una de les gerres. Corredisses, esglai, gemecs, la sala tancada al públic, mobilització internacional per reparar el desperfecte... No, no i no! Quina ocasió perduda! Què més pot demanar una obra d'aquesta mena que una interacció amb el públic? La gerra trencada enriqueix l'obra! La dona va fer reviure el fantasma de Gu i va convertir un conjunt estàtic en una performance autèntica, li va donar vida gràcies a la seva transgressió, que és una paraula preceptiva en aquestes fantasmades. Jo no dubto que la senyora que va ensopegar iguala o supera els mèrits de Weiwei. Però els mitjans l'han criminalitzada i ni tan sols han donat el nom d'aquesta gran artista.