No perdem la perspectiva

Temps era temps, quan les guerres les lluitaven les persones i no els drones, tenir una bona perspectiva de la situació era vital per guanyar les batalles. De vegades ens passa que perdem aquesta perspectiva, sobretot quan ens toca un lloc de combat que no ens deixa gaire espai per veure les coses amb claredat.

Mentre els soldats ens estem esbatussant en el camp de batalla, els coronels i els generals s'ho miren a la distancia amb les seves ulleres de llarga vista. En funció dels esdeveniments, envien els seus estafetes amb instruccions sobre quina columna o batalló ha d'avançar o retrocedir. És clar que al mig d'un combat a gran escala, aquestes ordres no sempre arriben a temps i de vegades fins i tot són contradictòries.

En aquesta situació ens trobem els catalans. Els ciutadans (això que s'anomena “societat civil”) estem combatent cada dia, resistint agressions lingüístiques, culturals, econòmiques, etcètera, i aquells que hem designat per conduir la batalla no sempre semblen estar a l'altura de les circumstàncies.

Tot i amb això, no hem de perdre la perspectiva, i de tant en tant hem d'obrir el zoom i veure com hem avançat en els darrers temps en el procés d'emancipació nacional. Hem fet progressos impensables fa dos, cinc o deu anys. El sobiranisme és majoritari i com l'aigua que baixa de la muntanya trobarà el seu camí per més entrebancs que hom pugui posar.

No ens preocupem si els coronels i els generals de vegades emeten senyals contradictòries. Tolstoi explica que les ordres dels mariscals sempre arriben tard i tenen una influència relativa en uns combats en què moltes vegades els protagonistes (els soldats que lluiten cos a cos) només lluiten per salvar la pell. A Guerra i pau, les batalles es guanyen o es perden perquè uns decideixen que han guanyat i altres que han perdut, més que no pas pel desenvolupament del combat pròpiament dit. Si seguim creient en el nostre somni, la victòria serà nostra.