La dona que no hi era
Hi ha un aspecte que ara per ara no enganya a l'hora de determinar que ens trobem davant d'un islamoterrorista: la seva relació amb el sexe femení. Un dels dos germans txetxens implicats en l'atac amb bombes a la població civil de Boston, el que ha mort, tenia dona: una americana de 24 anys que va plegar dels estudis per fer-li un fill, es va convertir a l'islam, va deixar de vestir a la manera occidental i va amb el vel i tota de negre, fins al punt que els qui la coneixien poden dir que, a partir d'aquesta relació, es va transformar en una altra persona. És la típica rentada de cervell que presenten les víctimes d'una secta. Això per si sol no demostra que ell sigui un assassí ni que hagi d'acabar essent-ho, però sí de quina mena d'home es tracta.
El president B.H. Obama, en el seu primer any de mandat, va anar al Caire a fer un discurs molt aplaudit, sobretot a Europa, en què afirmava que “Amèrica i l'islam no s'exclouen”, sinó que “coincideixen i comparteixen principis comuns de justícia, progrés, tolerància i dignitat de les persones”. Quatre anys després, no sembla pas que els canvis de règim que aquí hem convingut a anomenar primaveres àrabs hagin afegit pau ni democràcia al món, ni que la viuda d'aquest subjecte sigui un exemple de la compatibilitat entre l'estil de vida americà i la submissió islàmica. Hi ha molts punts foscos en aquesta història –és possible que els dos germans haguessin passat al cantó fosc per pròpia iniciativa, és probable que formessin part d'una unitat combatent més gran, és conjecturable que la seva presència prop del lloc dels fets servís per ocultar la fugida d'uns altres–, però el paper de la dona no enganya respecte a la seva militància en l'exèrcit antioccidental. Una dona tapada, sense estudis, sense llibertat d'opinió, amb restricció de moviments, confinada a la llar: aquesta és la imatge que l'islam projecta a Occident, contra la qual cap líder islàmic a hores d'ara no s'ha revoltat ni l'ha denunciada com a pròpia i exclusiva d'obscurs moviments fanàtics i bel·licosos. Per tant, tenim un problema que va més enllà, i no és pas poc, dels atacs indiscriminats amb explosius. Seria hora que, en lloc de culpabilitzar-nos buscant en la nostra pròpia societat els factors de radicalització dels qui la volen destruir, Obama tornés al Caire a dir: “Germans, ho he intentat, però són majoria els qui es veu que ni a les bones ni a les males no es volen convertir.”
