Un sofà a la riba
Serps i falcons
el fervor de la massa
Sant Jordi, aquest any, ens ha portat uns quants detalls molt interessants. Sánchez Piñol, l'autor més venut, no ha participat en això que en diuen la cerimònia de les signatures, perquè considera que tot plegat és un enuig difícil de suportar. Té tota la raó del món. Mentrestant, l'altre emblema de l'editorial, Josep M. Espinàs, és l'escriptor més veterà en això d'exposar-se al lector en una data tan senyalada. Conviuen en una mateixa casa, La Campana, que ha estat capaç de combinar l'excel·lència literària amb l'encert entenimentat d'una promoció necessària per al llibre però no pas invasiva en relació a l'autor. Han mantingut la dignitat del producte a base de coratge i d'una creença ferma en els valors que defensen. Que l'Espinàs faci tants anys que exerceix de “fabricant de signatures” amb orgull i vocació i que en Sánchez Piñol consideri que tot plegat té molt poc sentit (perquè la signatura no va acompanyada o precedida d'un diàleg sobre literatura) em sembla una entesa fantàstica de dos models que, tots dos, són la mar de respectables. I un resum adequat del que significa Sant Jordi.
T'ho pots agafar com una festa –que ho és– i gaudir de moments que són agradables o pots arribar a pensar que es tracta d'un circ en el qual no calia que anessis a engruixir la nòmina dels pallassos o dels equilibristes. Et penses que ets imprescindible quan arribes a una parada i veus que hi ha gent que fan cua perquè signis un llibre (no exagerem: dues persones!) i et veus com una andròmina que fa nosa quan seus al costat de fenòmens que acaparen el fervor de la massa. A mi em va passar a Rambla de Catalunya, amb en Falcones a la dreta i, a l'esquerra, amb en Frank de la Jungla. Encara ric. Mentre observava la follia desfermada per aquest noi tan musculós i valent (que va engolir, com una de les seves serps, el falcó de les catedrals), llegia en un diari unes seves declaracions: “No paro de signar. De fet, es pot dir que no havia escrit mai tant com avui.” Després, vaig menjar una galeta i vaig anar a una altra parada. I vaig pensar que, mira, tot a la vida és qüestió d'agafar-s'ho amb paciència i amb una bondat infinita.