Lectors i prescriptors
Som el que llegim. L'apoteosi de la festa del llibre acaba de desmentir un cop més els profetes de l'agonia de la Galàxia Gutenberg. Agonia? Només cal portar per Sant Jordi algun observador estranger i passejar-lo per les rambles de Catalunya. I dirà, com van dir el libanès Amin Maalouf o l'australiana Kate Morton: “Una tradició superba!” Amb paraules més prosaiques, el gremi d'editors exultava igualment davant l'èxit comercial de la jornada.
Qui diu que comprar i llegir (llibres) és cosa del passat? L'omnipresència del paper imprès, relligat, enquadernat i venut en unitats separades, tangibles, portables, no fa més que desmentir una suposada fatiga de la indústria editorial. El llibre, en crisi? El negoci del llibre no para de créixer. El nombre de títols publicats arreu i el nombre d'exemplars venuts augmenten cada any. El volum de compradors i de lectors no deixa de pujar.
És evident que el sector editorial està experimentant canvis estructurals de gran envergadura, sobretot a conseqüència de l'impacte de l'era digital en el model tradicional de negoci i en la cadena de distribució. S'ha acabat, per exemple, la venda a domicili. S'estan tancant llibreries llegendàries –un record per a Ona, Ancora i Delfín, Catalònia, Proa Espais, Robafaves i les que em deixo–. Uns quants grups poderosos concentren i controlen el gruix de les ofertes i vendes, mentre petites editorials mantenen una empenta encomiable.
Enmig de la reestructuració es fa difícil de valorar la salut del llibre en català: de fet, editors, escriptors i crítics manifesten opinions molt contrastades segons quina sigui la respectiva posició. Però, atenció: dels vint llibres més venuts en aquest Sant Jordi, ni més ni menys que setze eren en català!
Resulta comprensible l'orgull dels hereus de Gutenberg quan veus que, per exemple a Catalunya, més de la meitat de la població adulta llegeix (almenys) un o més llibres l'any. Si entorn d'uns tres milions de catalans i catalanes se senten atrets per la lectura –i, eventualment, l'adquisició– d'algun llibre, i resulta que el mercat ofereix una varietat de títols, d'autors i temes tan vasta, llavors el punt d'interès es desplaça del lector al prescriptor.
Qui orienta el lector en les seves preferències de lectura? Qui fixa o recomana el llibre a comprar/regalar per exemple el dia de Sant Jordi? Què fa decidir per una o altra portada davant d'una parada atapeïda de propostes cridaneres? La qüestió de fons és similar si en lloc de comprar a la llibreria vas a la biblioteca del barri a triar un llibre.
Probablement és en aquest punt on cal situar la caixa negra de les decisions que afecten tant l'escriptura de llibres (binomi editor + escriptor) com la lectura (prescriptor + lector). El consum massiu del llibre, com passa en altres àmbits culturals (música, cinema, videojocs, etc.), respon a pautes marcades per una cadena jeràrquica de prescriptors. Les pautes tendeixen a imposar “cànons”, ni que sigui de forma implícita i canviant, per tal de simplificar les decisions dels usuaris. Què són les llistes periòdiques de “llibres més venuts” si no un cànon d'una suposada excel·lència, sancionada pel comportament del “mercat”, considerat per la indústria com a suprem prescriptor?
La cadena dels prescriptors principals de la lectura sembla seguir avui aquesta ordenació: editors, mitjans de comunicació, llibreters i líders d'opinió (categoria aquesta que comprendria una jerarquia pròpia com: escriptors, crítics, amics, mestres, etc.). Per això, per valorar críticament la qualitat de la lectura –i per tant, del nivell cultural– en una comunitat cultural concreta, com per exemple la catalana, caldria examinar quins són els prescriptors més determinants de les pràctiques de lectura. A nivell personal, no hi ha dubte: el lector ha d'aspirar a ser el propi prescriptor.
