Al llindar del precipici
Aquest és el número tràgic: 6.202.700, convertible en 902.300 en versió catalana. Són els guarismes que expressen la barbaritat de l'atur en un context en què oblidem d'on venim i ignorem on anem.. Encara, les xifres es poden completar amb el reconeixement que el 57% dels joves de l'Estat no tenen feina i que quasi dos milions de llars es troben en la situació en què l'atur afecta tots els membres de la família. En l'Europa comunitària finalment hem aconseguit (malauradament) ser els primers en alguna cosa.
Fins no fa gaire, se'ns ha explicat que l'atur era un efecte col·lateral del necessari ajust financer, i que tot era fruit d'una inevitable prioritat que es corregiria en un estrat posterior. Ara, aquesta explicació s'invalida quan les corbes de comportament econòmic i polític s'ensorren i tampoc no es veu cap repunt en els sectors comercials i industrials. La construcció es troba en activitat zero i el turisme, la recurrent joia de la corona, rep la mossegada de la crisi de consum. Els propis errors de la política econòmica espanyola, durant anys de fictícia bonança, segurament han conduit a la situació actual; però els errors de les darreries del govern de Zapatero i la incapacitat de gestió de l'equip de Rajoy han portat el conjunt de l'Estat a un perillós atzucac, sense capacitat de recuperar el consum i amb una inestabilitat social que pot apuntar sortides desesperades, fins perilloses.
És hora de prendre grans decisions sobre el mercat laboral i la creació d'ocupació, ja que el col·lapse social i polític és a la cantonada i ja no valen les bones paraules. Talment, la primera mesura política hauria de ser reconèixer la situació extrema en que estem i explicar, sense valoracions falsament optimistes, on som i on volem anar. Els discursos d'alguns governants ens recorden massa aquella frase que malèvolament s'atribuïa al dictador, a principis dels setanta: “Durant anys, Espanya ha estat al llindar del precipici, però ara estem en condicions de fer un pas endavant.” El pas endavant és la caiguda en vertical al buit, i el que cal és capgirar un procés que condueix al permanent conflicte social i a un final imprevisible.
