Escriptors emparedats

Jo era un dels escriptors emparedats. Els altres eren el barceloní Use Lahoz (El año en que me enamoré de todas, editorial Espasa) i Jesús Carrasco (Intemperie, editorial Seix Barral), que en el seu primer Sant Jordi a Barcelona al·lucinava per la singularitat de la festa i per la reclusió forçada a què ens vèiem sotmesos els tres del mig. Als extrems, un a cada banda, el marit d'Olvido Alaska –tothom parlava d'ell així– i un col·laborador del programa d'Ana Rosa Quintana atenien la legió de fans que se'ls tirava al damunt.

Els segurates no podien evitar que davant de la caseta es formés una pinya humana que enarborava tots els telèfons mòbils del món. Els tres del mig devem fer la mateixa cara de fàstic a totes les fotos, perquè, encara que la megafonia anunciava els nostres noms, no era cert que estiguéssim firmant llibres. S'havia de ser molt valent per travessar l'esvalotada barrera humana que impedia acostar-se al taulell de signatures. Els tres emparedats vam fugir abans d'hora, just en el moment que una entrevistadora d'AR –Ana Rosa– irrompia a la caseta i els dos dels extrems sobreactuaven davant d'una càmera.

A la tarda vaig signar –és un dir– a la mateixa parada de Risto Mejide i Christian Gálvez, el presentador de Pasapalabra. La cua i l'aglomeració eren tan intensos, que la resta d'autors quedàvem literalment eclipsats. Aquesta vegada, però, la multitud era civilitzada i vaig aguantar estoicament, però em diuen que als estands on firmaven Jorge Javier Vázquez i Teresa Campos, els autors que havien anat a raure al seu costat guillaven esfereïts al cap de poca estona. Fora d'aquestes dues hores esperpèntiques, el dia va ser lluminós i agradable. Fins i tot en algun espai, com el de la llibreria Central, es respirava un bon ambient entre escriptors que escriuen i lectors que llegeixen (perdó per la redundància, però la puntualització és necessària).