ILP de la PAH: sí que es podrà
Hi ha un episodi de la història oficial de la transició esborrat deliberadament. Aquesta interessada ocultació respon a la necessitat que no serveixi de precedent, ja que efectivament, en el conflicte entre la societat mobilitzada i els poders fàctics de l'Estat, s'acabà doblegant la voluntat dels poderosos. El moviment d'objectors de consciència i insubmisos va posar de genolls un dels pilars del franquisme i amb privilegis intactes al llarg de la segona restauració. I ho van fer amb tàctiques i estratègies que, potser sense ser-ne conscients, imita la gran esperança blanca de la dissidència democràtica, disposada a vèncer la dictadura financera: la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.
Quan, a mitjan anys setanta, diversos col·lectius van encetar el moviment d'objectors de consciència, la societat espanyola els va considerar hippies extravagants. De fet, el servei militar obligatori, sense suscitar simpaties populars, estava considerat per la majoria social un incòmode episodi vital acatat amb un cert fatalisme, com un ritu de pas, amb la seva càrrega de quintades, humiliacions, perills, pedagogia del vici, exaltació de la violència i masclisme, i que incloïa centenars de morts entre accidents i suïcidis. Una bona part de la societat considerava la mili una prova de virilitat. Entre la majoria, s'entenia com un parèntesi vital inútil, una imposició de l'Estat a la vida privada, un episodi de despersonalització que calia deixar passar, amb resignació, com una fatalitat del destí. Dues dècades després, el nombre d'objectors de consciència superà el de reclutes. Enfront un clamor popular i hostilitat juvenil, el 2001 el mateix Aznar acabà acceptant la realitat i suspengué el SMO.
Què passà entre el 1978, data en què la Constitució reconeixia, teòricament, el dret a l'objecció, i el 1998, en què els reclutes estaven en minoria? S'esdevingué, simplement, una revolució. Al principi, eren uns pocs, fàcilment éssers caricaturitzables com a “hippies extravagants” (malgrat que es tractava de joves actius, compromesos i preparats). La minoria militant, motivada per qüestions ètiques, filosòfiques o polítiques, anà fent evident entre la majoria social que la mili esdevenia un absurd, un estúpid i inútil segrest legal. Fins a divuit mesos perduts per servir un exèrcit dedicat exclusivament a guerres colonials i a fer d'agent repressor i agressor de la població civil espanyola. Malgrat semblar “hippies extravagants”, la seva acció no pot qualificar-se precisament de flower power. Es van fer servir tàctiques d'acció directa, insubmissió col·lectiva, desobediència civil i ruptura oberta respecte d'unes lleis injustes.
L'estat va provar totes les estratègies possibles: pastanagues insípides (la llei d'objecció de consciència plantejava un servei civil més llarg i reservava a l'Estat potestat per reconèixer arbitràriament la condició d'objector); presó, repressió selectiva; criminalització del moviment; ús i abús dels mitjans de comunicació per desacreditar col·lectius i individus,... No només això, també es va recórrer a les clavegueres de l'Estat: infiltració dels serveis d'intel·ligència i surrealistes acusacions de pertànyer a l'entorn d'ETA (els sona, això?). També, el 1991, en plena guerra del Golf, s'obligà la premsa a boicotejar la compra d'una plana de publicitat per part del moviment on es publicava un manifest que convidava a l'objecció sobrevinguda davant d'una guerra més que discutible.
No va servir per a res. Finalment, insubmisos i objectors van guanyar la guerra. La mentalitat col·lectiva s'havia transformat, i al final, en un càlcul de danys, l'Estat cedí. Paradoxalment, la supressió del servei militar millorà la imatge pública d'un exèrcit que, sense la càrrega de reclutes poc motivats, pogué professionalitzar-se i dedicar-se a operacions exteriors que li conferiren un cert prestigi.
La lluita de la PAH recorda el conflicte per la supressió de la mili. Aquesta institució havia estat un impost de temps, de dignitat i, massa sovint, de sang. Davant d'una demanda; dació en pagament retroactiva, moratòria de desnonaments i lloguer social, no hi pot haver altra resposta, des de l'ètica més elemental, que una adhesió incondicional. La batalla de l'opinió pública ja és guanyada. La resistència del Partit Popular (i dels seus financers, el poder fàctic de la gran banca) és inútil, estúpida i contraproduent. L'ús de mètodes poc convencionals (com els escraches) no és més que l'expressió de la justícia popular en allò que l'historiador britànic Edward P. Thompson definí com a “economia moral de la multitud”. De fet, les estratègies extralegals són les úniques a les quals la dictadura política i econòmica actual aboca, de la mateixa manera que els insubmisos van haver de violar la llei per tal de fer justícia. De fet, la numantina i irracional resistència del PP posa en perill la seva pròpia existència com a partit, exposat ja al ridícul més espantós, a l'exhibicionisme d'actitud d'escanyapobres i a maneres de madrastra de Blancaneu.
Paradoxalment, l'acceptació íntegra de la ILP podria representar precisament el millor favor possible a la banca. Deslligada dels seus deutors, castigada la seva política suïcida, restaria obligada a començar de zero, tot havent de complir les funcions per a les quals existeix: fer de greix del motor econòmic. En un càlcul de balanç de pèrdues, cedir davant una pressió social cada vegada més revolucionària, que el PP i la banca capitulin, els resultarà infinitament més rendible que acabar, potser, davant d'una situació en què siguin tribunals populars, compostos per desnonats, qui decideixin la seva sort.
