De professió: metge

Per raons personals i familiars, no comercials, relacionades amb les institucions sanitàries, he tingut oportunitat de veure, viure i conviure amb les persones que hi acullen i amb el personal del centre, cercant els moments, amb els professionals mèdics assignats al lloc –directius, auxiliars, infermeres amb llarga trajectòria, aportadores d'experiències no estudiades a les facultats, que els interns recullen i els titulars escolten amb atenció.

Un bon metge és el compendi del estudis a les facultats, del seguiment de l'evolució de la medicina, propagat a bastament, de l'atenció a les novetats de l'especialitat escollida, del contacte repetit amb els malalts i, si la seva situació o bé posició ho permet, de l'assistència a congressos intel·ligentment seleccionats. D'aquests, a més de passejar l'esposa per noves terres, conèixer la gastronomia i fer fotografies, se'n poden treure i aprendre teòricament tècniques i experiències, que poden reforçar els coneixements dels assistents que no dormen durant les presentacions.

Els professionals vigilen molt parlar obertament de la problemàtica que gira entorn d'ells. S'autocensuren i opinen prudentment de les experiències i problemes viscuts a les sales d'operacions, amb els malalts, les famílies i els mitjans, que respecten, i informen quan hi ha internada alguna personalitat, informe que, analitzat, habitualment no diu res. Amb els col·legues es comporten amb l'arma a la mà. No existeix el nivell d'amistat que en altres professions és habitual. Els nexes de relació entre membres de la professió no s'han de buscar en la proximitat del lloc comú de treball, sinó en altres circumstàncies viscudes. És difícil d'explicar el perquè: hom ho atribueix al mimetisme.

Els procediments habituals per obtenir informació mèdica de les figures internades en els centres hospitalaris, no donen resultat. En veure redactors, el personal intern pren mesures i els metges es tanquen en el mutisme. Els costa de mullar-se. Els comunicats fets en petit comitè diuen entre poc i res! Ni el nom de cap col·lega. No és estrany, doncs, que s'hagin adjudicat fins ara ben pocs premis Nobel compartits a treballs mèdics de recerca, essent els primers en quantitat i qualitat que s'efectuen. La columna no dóna per a més i queda per descriure una faceta important: l'esperit corporatiu. L'utilitzen tots no pas per fer gran l'associació, sinó com a arma corporativa de defensa, enfront de demandes relacionades amb la professionalitat. He seguit de la vora algun cas que corrobora l'opinió. No hi tinc res a dir, sols ho comento, tal com la resta de l'article; és curiós, no pas perniciós. En un petit poble rural, un metge un xic eixelebrat, en acabar la visita i iniciar la baixada de l'escala, ensopegà i les baixà rodant. La mestressa, en veure que sols tenia uns cops, li digué: “Senyor metge, quina manera més bèstia de baixar les escales!” El metge replicà: “Senyora Maria, cadascú les baixa com vol.”