Heathrow, València, Vilajuïga

Quan passes els controls de passaport als aeroports de Londres sempre em xoca topar amb un cartell enorme que et recorda que tens dret a queixar-te en gal·lès. Fixeu-vos quan hi passeu: a Londres, el govern de sa majestat insisteix que et pots queixar en gal·lès, i ho fa pràcticament abans que penses a queixar-te. El gal·lès és llengua oficial al País de Gal·les, però no ho és pas a Anglaterra ni a la Gran Bretanya en el seu conjunt. I tanmateix als aeroports de Londres les autoritats avisen amb cartells del dret a parlar-los en gal·lès –llengua, per cert, que no té ni de bon tros la presència pública o l'ús que té el català.

Això ve a tomb dels incidents lingüístics protagonitzats aquest cap de setmana per policies espanyols a València i a Vilajuïga. En el cas de València, contra una persona coneguda i popular com és Miquel Gironès, membre del grup Obrint Pas. En el cas de Vilajuïga, contra una família que anava al tren. En tots dos casos, els funcionaris de la policia espanyola van seguir la mateixa pauta: agressió de bones a primeres. El simple fet, normal, de respondre en català ja desencadena el conflicte. Gironès només va preguntar què passava, i el pare de Vilajuïga, si ho vaig entendre bé, només va demanar que tancaren la porta. La resposta va ser en tots dos casos una allau d'insults, fatxenderia, amenaces i supremacisme del pitjor gust. I una detenció.

Això no passa perquè si, ni és casualitat. En el cas de València van arribar a escriure que la causa del conflicte era que Gironès parlava “insistentment” en valencià. A Vilajuïga van dir que eren nous i no estaven acostumats a sentir el català. I a Heathrow quantes vegades senten el gal·lès? pregunte. La qüestió és un afer de cultura en majúscules. Passa el que passa perquè en un lloc es creuen que la policia ha de respectar i servir el ciutadà, amb totes les conseqüències fins i tot lingüístiques que això comporta, i en l'altre, no. En l'altre els diuen que quan tenen una placa poden fer el que vulguen. I així anem...