Malestar a la universitat

El 2003 s'aprovava la llei d'universitats de Catalunya (LUC, DOGC 3826), que entre els aspectes més innovadors incloïa “la regulació del professorat contractat [...]. Aquest professorat és seleccionat directament per les universitats i requereix una acreditació prèvia de recerca, en el cas dels professors agregats i dels catedràtics [...] emesa per l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya”, la qual cosa coincidia “amb una reivindicació històrica dels moviments catalans de reforma universitària”. La llei introduïa així elements de competitivitat –el sistema d'acreditacions– que rectificaven parcialment els vicis i les carències del sistema de funcionariat.

Deu anys després, la manca de respostes lúcides a la crisi econòmica fa trontollar el sistema contractual de les universitats públiques i les aboca a un carreró sense sortida. En el cas de la Universitat de Barcelona (UB), aquest diari s'ha fet ressò (col·lectiu de lectors de la UB, “Lectors de la UB, al carrer?”, 24 d'abril; Manuel Viladevall, “Compromesos amb les persones”, 26 d'abril) de la situació que afecta els professors lectors que enguany acaben el seu contracte. D'una banda, té raó el vicerector de professorat de la UB quan afirma que només es poden treure a concurs “un màxim de places permeses (10% de reposició de l'Estat i fins a un 50% de la Generalitat)... En finalitzar el contracte de professor lector, s'ha de seguir la carrera acadèmica guanyant una plaça permanent” (professor agregat). De l'altra, té també raó el col·lectiu de lectors quan assenyala que la majoria dels que acaben contracte han “estat avaluats favorablement per les agències de qualitat governamentals”, però no podran aspirar a un contracte d'estabilització, contràriament al que disposa la resolució del Departament de Treball de 16 de juny de 2010 (DOGC 5674), que insta a “convocar els concursos que permetin l'estabilització del professorat lector que sigui acreditat d'acord amb la legislació vigent”, i seran acomiadats.

I és clar, si no es convoquen places d'agregats –encara que sigui amb caràcter interí– o es cerquen figures equivalents com ara la de personal investigador postdoctoral de formació en recerca i docència, totes les bondats de la LUC se'n van en orris perquè es tanquen les portes a la consolidació laboral per a tots aquells que compleixin els requisits estipulats i es nega la “darrera premissa fonamental del sistema universitari de Catalunya [que] ha d'ésser una aposta per l'excel·lència i la qualitat en tots els àmbits”. I entrem així en un cercle viciós absurd i car. S'exigeix una formació d'excel·lència als professors lectors i quan l'han assolida es prescindeix d'ells alhora que no s'amortitzen les places del professorat que es jubila i s'envelleix la piràmide d'edat dels docents.

El secretari d'Universitats, Antoni Castellà, diu que és “necessari preservar el personal docent investigador”. Tanmateix, si no canvien les actituds, pot succeir tot el contrari. I ací és on el problema, que a ulls del lector pot semblar gremial o corporatiu, assoleix tota la seva dimensió social: invertir recursos a formar professionals que, en el millor dels casos, acabaran desenvolupant la seva activitat en altres països és un luxe que no ens podem permetre en moments de crisi econòmica, quan necessitem tots els recursos humans disponibles i els professionals més ben preparats per encarar el futur. Cal, doncs, cercar solucions no lesives ni pel professorat, ni per la universitat, ni per la societat. I cal fer-ho urgentment. I, en aquest sentit, potser no està de més recordar que la universitat és docència, però també recerca i impacte social del coneixement.