S'hi va tan bé, amb burca!

El president Pujol va dir una vegada “això ara no toca” davant una pregunta incòmoda en roda de premsa, i a ningú no li va fer gaire gràcia. Al cap dels anys, és un costum tan arrelat que no hi ha dia sense interrogant pendent ni debat ajornat. Tan atents i sensibles que diuen ser tots els polítics, i no paren de dir: ara no toca, no convé, val més que ho deixem estar. L'aranotoquisme s'ha convertit en una consigna transversal, que concita un consens gairebé unànime en el nostre Parlament. El dia 24 proppassat el grup Ciutadans va plantejar la interdicció de l'anomenat vel islàmic a través d'una proposta de modificació de la llei orgànica de llibertat religiosa (LO 7/1980). És qüestionable que s'hagi de fer afegint un paràgraf a aquesta llei, com va dir el grup PP per justificar la seva abstenció, i no amb una llei expressa o fins i tot incorporant-ho a la Constitució, però de cap manera no es pot negar que el debat és oportú i necessari; fa deu anys, si no més, que a tot Europa hi estem polemitzant. Doncs bé, això és el que van fer tots els altres grups: un gran ara no toca, i que no se'n parli més. Els arguments que s'hi van sentir són de vergonya aliena. Que si són molt pocs (encara que no hi ha xifres) els casos de dones que van tan tapades –per sort, també són rars en la nostra societat els casos de canibalisme, d'incest o d'esclavitud, però no per això acceptarem que siguin despenalitzats–, que si qui sap si van així perquè volen i llavors obligar-les a vestir amb correcció atemptaria contra la seva llibertat –realment, el sentit de l'humor negre d'alguns que es proclamen feministes és incommensurable–, que si seria pitjor el remei que la malaltia perquè, si no poden sortir al carrer amb la indumentària islàmicament correcta, llavors el marit les tancaria a casa –però no veuen els pares de la pàtria que d'aquesta manera reconeixen una situació de subordinació contra la qual fa temps que haurien d'estar lluitant?–. El més divertit és quan, després d'afirmar que la religió no hi té res a veure (tot erigint-se, tan laics com proclamen ser, en intèrprets del text que altres tenen per sagrat), acusen d'islamofòbia els qui gosen plantejar el debat. Ves per on, hem acabat creant, en tot el que fa referència a l'islam, una mena de tabú, o sigui: no ho toquis que prendràs mal. Tot això del dret a decidir no sabem com acabarà, però segur que Catalunya serà lliure de vels o no serà.