L'endemà del dissabte

Quan encara no havia tombat la trentena, tenia Josep Maria Espinàs classificat –i potser no era l'únic lector de la meva edat que ho feia aleshores– com un escriptor innocu, en el sentit que considerava que era un d'aquells autors l'obra dels quals deixa el lector del tot intacte, sense haver-lo ni commogut ni fet riure ni xocat ni fet pensar ni res. És més, confesso que, havent llegit El nen de la plaça Ballot en diagonal, em vaig enfadar tant amb l'aparent insipidesa d'aquesta memòria de la infància que el vaig aprofitar per falcar un sofà que anava coix.

No va ser fins que vaig llegir les primeres novel·les d'Espinàs que em vaig adonar de fins a quin punt havia malentès i malinterpretat les qualitats (i intencions) literàries d'aquest autor: aquestes històries, ubicades en els anys cinquanta, impacten d'una manera desconcertant, amarades com són d'un realisme sorprenentment indeleble (en una d'elles –crec que Com ganivets o flames– hi ha una descripció d'una botiga de llegums cuits que encara flairo cada cop que hi penso).

Més tard, tot llegint la no-ficció d'Espinàs, com ara Temps afegit i I la festa continua, vaig poder comprovar que una part de la força tan punyent d'aquests microarticles provenia de la seva varietat combinada amb una manca completa de tòpics, de la seva originalitat genuïna, per dir-ho així. Però no va ser fins fa quatre dies, en llegir Una vida articulada (una selecció de 35 anys d'articles diaris), que vaig copsar la grandesa –és la paraula justa– d'Espinàs. En aquests textos, una mordacitat ben bé monzoniana ha estat passada per una mena de sedàs zen, de manera que el lector se sent a la vegada assossegat, provocat i entretingut. Hi ha, a més, sorpresa rere sorpresa: la descripció d'uns nens en un barri obrer de Hong Kong, posem per cas, o bé la idea d'observar la mateixa cantonada dia rere dia (idea que un personatge de Paul Auster posaria a la pràctica a Brooklyn, a la pel·lícula Smoke, setze anys després que ho hagués fet Espinàs a Barcelona), o bé certs fragments autobiogràfics que em van obligar a plorar, les emocions burxades per aquestes descripcions precisos però gens sentimentals del passat. Un dels textos que més llàgrimes em va fer amollar descriu, justament, un moment de la infància d'Espinàs, que va tenir lloc a la plaça argentonina de Ballot.