La casta extractiva

Està tenint força èxit el llibre Madrid és una illa. L'Estat contra la ciutadania, d'Óscar Pazos (Ed. Los libros del Lince). Ratifica que Espanya és un mal negoci per als espanyols de les classes populars i per al conjunt de la perifèria, especialment els de l'eix mediterrani. Ara, la gent es pregunta per què si Europa dóna un respir a Espanya per incrementar el sostre de dèficit en 1,8% del PIB, a l'hora de repartir per administracions, trasllada només el 0,5% a les comunitats autònomes. O sigui, per què l'Estat, a part d'apropiar-se el 3,7 per als seus afers que majoritàriament no són socials de tot l'oxigen que li pertoca, pren a les comunitats autònomes un 0,9% més de tot el PIB espanyol del que els pertocaria. La resposta la trobem en la història: per engruixir i consolidar la casta oligàrquica i extractiva que composa el poder de l'Estat i l'oligarquia econòmica que el parasita. Els diners que Europa allibera i els que recupera a còpia d'escanyar les comunitats autònomes de les quals depèn tota l'acció de l'estat del benestar, es dedicaran a tapar forats de la banca, mantenir els programes militars i d'armament, alimentar l'aparatosa i inútil diplomàcia espanyola, garantir (missió impossible) la viabilitat de les macroinfraestructures de disseny polític com el TGV i els aeroports sense avions, i allargar l'agonia d'institucions sense altra funció que la d'augmentar la base social de la casta: diputacions, senat, ministeris redundants...

Óscar Pazos posa data de fundació de l'Estat-casta en el moment en què Felip II, sentint-se emperador del món i pel seu caràcter reservat, busca retirar-se lluny dels seus súbdits, lluny de les ciutats amb poder econòmic que només li comporten haver de pagar el peatge del jurament dels furs i drets locals, aguantar bullangues amb la burgesia comercial o la noblesa local i la jerarquia eclesiàstica. A diferència d'altres grans imperis on la capital coincideix amb una o la ciutat més rellevant econòmicament. Felip II, comte de Barcelona, Flandes i Holanda entre els 40 títols que té, s'estalvia haver de topar cada dos per tres amb els representants dels seus súbdits. Més a prop de Déu que de la terra, construeix El Escorial com a metàfora. Felip II no tria ni la capital històrica castellana de Valladolid, ni la de Castella la Nova, Toledo, ni la de Castella la novíssima, Sevilla, que és la que li hauria correspost pel fet de ser la més gran de la Península i més rica pel comerç amb les Índies, fins i tot des d'una òptica de castellanisme dinàmic i d'empelt burgès.

Des d'aquest moment, l'embrió de casta apàtrida i desclassada que acumula entorn de la capital va aconseguint a cop de decrets oficials bastir un entramat totalment artificial basat en l'aristocràcia de palau i progressivament concentrant el poder militar i del coneixement –les universitats– a Madrid. Aquest estat construït sobre el buit esdevingué un ascensor social dels rebrots de províncies que volien surar. Aquesta visió que les oposicions a funcionari són l'única via d'ascendir es va anar imposant en la mesura que l'economia extractiva liquidava, pas a pas, les economies productives i comercials, començant per la de Castella i seguint per la perifèria andalusa o galaicocantàbrica. Única excepció resistent: el cas basc i el cas català-valencià-balear, que en la mesura que les altres economies perifèriques anaven caient, esdevenien l'única font de recursos (no els bascos, que gràcies a la primera carlinada blindaren els furs) per alimentar el monstre madrileny.

Mentre l'Estat era poqueta cosa rai. Quan aquest ha esdevingut el 50% del PIB, aquest model de dominació oligàrquica de classe ens porta a un atzucac. Per això la independència és una obligació democràtica i social. I l'única manera que l'Espanya senzilla s'adoni que té un defecte mortal en el seu ADN, en la seva capital.