Catalanofòbia inventada

Aquest article té com a banda sonora el pasdoble Suspiros de España, però no és una música de fons, sinó que sona ben fort des de la primera línia. Comencem. Gràcies, amics de Telemadrid, per aplanar el camí de la independència. Ho dic clar i net, tal com us agrada, sense els eufemismes totalitaris que denuncieu. Vosaltres formeu part de l'aparell propagandístic d'aquest gran moviment regeneracionista espanyol que ha fet de la tírria als catalans una bandera, un signe d'identitat. Us afegiu amb alegria a l'exclusió de Catalunya perquè el procés sigui irreversible. No ens voleu, ens expulseu de paraula, obra i finançament. I això, amics, té un remei ben senzill: oi que fem nosa?, doncs passi-ho bé.

Invoqueu Stalin i Hitler en un poti-poti de senyeres flamejants, imatges de llibres escrits en català, la manifestació de l'Onze de Setembre i al·lusions a ETA. Visca! Que valents que sou! El millor de tot plegat, allò que dissipa dubtes i facilita la comprensió del panorama és que us plouen denúncies des de Catalunya mentre que Espanya reacciona amb tebior o amb indiferència quan qualifiqueu de totalitari el nacionalisme català. En un país que es nega a condemnar la dictadura i que assumeix com a propi el Valle de los Caídos, els totalitaris sempre són els altres. Això, amics, és incompatible amb la llengua i la cultura catalanes. Gràcies per deixar-ho clar un cop més.

Em diuen que a internet hi ha aquesta referència al meu llibre de versos satírics: “Butifarra de payés [sic], un libro sobre la catalanofobia. Un autor catalán publica un libro de versos satíricos inspirados en la supuesta catalanofobia que emana, dice, desde todos los lugares de España.” Sí, amics, la catalanofòbia és suposada, hipotètica, imaginada, teòrica, dubtosa, incerta, fingida. Inventada, què carai. L'article s'acaba aquí, però Suspiros de España continua sonant a tot volum.