‘Escrache' a Londres

Viatge amb la família a Londres. Passeig amb un guia improvisat d'aquells que al final del trajecte cobren la voluntat i que sembla que tinguin la capacitat de convocar d'una revolada tots els espanyols i catalans que ens trobem fent el turista a la ciutat. Arrenquem al Hyde Park i de seguida quedes parat del culte al militarisme que els hereus de l'imperi colonial encara practiquen. Hi ha monuments als soldats de qualsevol ètnia caiguts amb uniforme anglès a totes les guerres de la història, estàtues forjades dedicades als canons de la Segona Guerra Mundial i tota la parafernàlia de sobres coneguda al voltant del canvi de guàrdia reial, que nosaltres presenciem en petit comitè i en una versió més arrecerada davant el Palau de Saint James.

En apropar-nos al 10 de Downing Street, el guia comenta que, quan Margaret Thatcher era primera ministra, tot sovint es reunien davant la porta grups de ciutadans que protestaven contra la seva política amb crits i cassolades. Per això ara el cordó de seguretat és més estricte. “Escrache a la londinenca”, se sent que diu algú del públic. Acabem el recorregut a l'arc Wellington, el militar que va derrotar Napoleó a la batalla de Waterloo, just al davant de la mansió on va viure quan va deixar l'exèrcit per dedicar-se a la política. Com a militar potser va ser un geni, però com a primer ministre va ser un desastre perquè volia restringir el vot a les classes aristocràtiques i al cap de dos anys ja havia saltat del càrrec. “La gent es plantava davant aquesta casa, diu el guia, per organitzar sonades cridòries, fins al punt que Wellington va fer aixecar enormes planxes de ferro entre la casa i el carrer.” Li preguntem si hi ha constància que mai ningú qualifiqués aquells ciutadans primer com a assetjadors o més endavant com a nazis i gairebé s'ofèn. Lliçons que cal aprendre de les democràcies serioses.