Gana
Llegíem la setmana passada que un informe de l'ONU revela que 258.000 persones van morir de gana els últims dos anys a Somàlia (la meitat dels morts eren menors de cinc anys). Una notícia com aquesta no només hauria de ser el titular que obrís tots els informatius de tots els mitjans de comunicació, sinó que hauria d'empetitir la resta d'informacions i convertir-los, gairebé, en monogràfics (com succeeix en el tractament informatiu de determinades catàstrofes). Però no. Somàlia no és cap centre d'interès: és a l'Àfrica.
Sospito que Europa (eufemisme de la Unió Europea), que ens inclou, s'estigui equivocant quan fa com qui sent ploure quan els morts són els altres.
Durant la bonança econòmica és probable que la gana fos una tragèdia eradicada a Europa. Però en els últims anys la gana ha tornat i ens hem hagut d'inventar els bancs d'aliments i altres solucions d'emergència. Havíem allunyat tant la gana del nostre escenari que el mateix concepte gana havia anat perdent el significat pejoratiu de sofriment (passar gana) per convertir-se en sinònim plaent del desig de menjar (matar la gana). Els canvis recessius, la pobresa i la misèria, ens estan fent adonar que no tot es pot banalitzar i que no és el mateix matar la gana que la gana et mati.
Però la gana et pot matar? Diccionari en mà, no. La gana és el desig de menjar. Aquí em sembla que el diccionari s'equivoca, perquè la gana també és la necessitat de menjar. Encara diccionari en mà, el pas endavant de la gana és la fam: el desig intens de menjar. Així, la fam és un grau extrem de la gana. I també així, allò que et pot matar no és la gana, sinó la fam. Entre la gana i la mort, doncs: la fam. El mateix diccionari reserva per a la fam, i no per a la gana, la definició que té a veure amb el dolor físic i moral: sofriment general produït per l'extrema escassedat d'aliments.
És curiós, o bé el fruit d'haver perdut l'enteniment, o bé la hipocresia social, que ens quedem tan amples atribuint a la gana la mort de 258.000 persones a Somàlia, quan en realitat van morir de fam. Cap d'aquells nens no va morir de desig (de menjar), sinó de sofriment (per l'extrema escassedat de menjar).
En veritat, ni tan sols per l'escassedat, sinó per l'absència d'aliments. En temps de premis internacionals als menús de centenars d'euros es fa difícil escriure sobre temes dels quals no es parla a taula. Hi ha el perill de caure en la demagògia. Per això, millor escriure sobre llengua o fer vaga de fam (o vaga de gana?).