Passius o actius?
Cal ser responsables, justos i solidaris, però també participatius
Ben sovint sentim gent que es queixa. Ben sovint poden tenir raó. Però cada vegada més, a qui se m'acosta amb un lament i res més, no li faig gaire cas. Els meus alumnes ho saben bé: qui em diu que no va poder fer un examen perquè estava malaltó, o que no entén un apartat determinat de lògica o de sociologia, rep una mirada interrogadora i sap que li diré: “Bé... i aleshores la teva proposta és...?”
Potser sóc massa fred o distant, però no em sembla que un bon ciutadà sigui qui denuncia o remuga dient allò que no va: cal fer més. Un ciutadà o ciutadana és un membre viu d'una comunitat política, condició que li comporta un seguit de deures i una sèrie de drets, entre els quals hi sol haver el de participació política: el dret al vot n'és un dels més visibles, un senyal d'identitat de les modernes democràcies representatives. Però no només un dret, sinó una exigència vital. Cal ser responsables, justos i solidaris, però també participatius. Criticar, fins i tot amb encert, sense actuar, és ser com un zombie: ni viu ni deixa viure...: de fet, mata!
Molt sovint no tenim gaire poder, ni vostè ni jo. Ni per capacitat econòmica, ni per la qualitat de les nostres relacions socials o la intel·ligència i capacitats comunicatives. Per això, força coneguts m'acaben dient: ja s'ho faran! Concloent així, ens equivoquem segur.
La nostra democràcia no és directa: som massa gent per a poder fer-la de manera assembleària. Fins i tot a certs partits que ho intenten, quan creixen, se'ls acaba la utopia. Ara bé, serà sempre una democràcia “participativa” i –certs cops– podríem arribar a consultes directes o referèndums. A qui fa por? Témer l'opinió d'altres és manifestació del dictador genètic que tots duem dintre.
En política cal combinar serenitat i paciència amb determinació: posar en pràctica aquell facta, non verba que ens mena a actuar, sempre assenyadament, és clar! El 9 de maig celebrem el Dia d'Europa, festa que no per menys coneguda considero poc rellevant. Robert Schuman, tal dia com dijous del 1950, deia que “Europa no es farà d'una vegada (...): es farà gràcies a realitzacions concretes, que creïn, en primer lloc, una solidaritat de fet”. Per quasi quaranta anys es va limitar a l'àmbit econòmic: un mercat comú on es lluitava contra la discriminació salarial per raons de sexe, per avantatges comercials i monetaris i no gaire res més. Ara bé, des del principi, sabíem que calia crear un estatut de ciutadania europea. Calia anar dels bancs i les empreses a les persones i els drets. I hi han treballat: primer amb decisions més aviat cosmètiques, com ara dibuixar un passaport únic, fixar la bandera i l'himne o posar logos a les diferents fronteres. La visibilitat també compta: quanta experiència n'adquirim ara a Catalunya, oi?
I ara fa vint anys es va fer un pas decisiu: la creació de la Unió Europea amb l'adopció del Tractat de Maastricht. En aparèixer el concepte de ciutadà europeu, se supera la dimensió només econòmica i es fixa com a origen d'aquests drets ja no Madrid o Varsòvia, i ni tan sols Brussel·les, sinó la Unió Europea.
Els jutges apliquen les lleis que fan els polítics, i aquests són triats conscientment pels ciutadans, o així hauria de ser. Hi ha diferents sistemes, i unes llistes obertes de debò, amb circumscripcions unipersonals petites, m'agradarien molt més que l'actual partitocràcia brèvola, però, en el fons, la qüestió és la mateixa: si els ciutadans no estem alerta, informats i actius, el sistema democràtic es pot corrompre. Ja ha passat i pot tornar a passar.
El 9 de maig, podem rellegir els tractats europeus que han signat 27 estats. Són, en català, a ec.europa.eu o a parlament.cat. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha dictat sentències que contribueixen a reforçar l'aplicació d'aquests drets. També val la pena la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), a més dels Tractats, consolidats el 2010. Però amb el dret no n'hi ha prou, ni amb la queixa: cal ser actius. Tots en som conscients i, per això, als instituts en parlem, ho estudiem i ens n'il·lusionem. El futur serà encara millor. Estarem a l'altura?
