L'Europa dels drets
Cada cop sembla més clar que els estats integrants de la Unió Europea no reben amb entusiasme la idea d'una secessió no consensuada en un dels seus membres, que difícilment donaran cobertura al procés d'independència de Catalunya i, encara menys, acceptaran l'adhesió automàtica del nou estat tot prescindint de les pressions i del veto espanyols. Després de la manifestació de la Diada del 2012 i del suposat gir sobiranista de CiU estava en voga la il·lusió, d'altra banda gens realista i molt pròpia dels catalans poc acostumats a bregar amb les qüestions de poder, que si Espanya s'obstinava a impedir l'expressió de la voluntat independentista catalana sempre es podria recórrer a demanar “l'empara europea”. Quines institucions en concret servirien per brindar aquesta empara era un factor que no s'acabava de perfilar mai (la Unió Europea? La seva Comissió? El seu Consell de Caps d'Estat i de Govern? El seu Parlament?) ni tampoc les conseqüències d'aquesta mediació (la seqüència ideal potser es creia que consistia a forçar Espanya a autoritzar un referèndum de secessió i a acceptar-ne el resultat així com fomentar la pertinència de l'estat català a la Unió l'endemà de la proclamació de la independència). El realisme hauria d'aconsellar reconèixer les enormes incerteses que dominen la projecció internacional del gest sobiranista, sobretot davant l'aposta (que també es podria posar en qüestió) d'assegurar la continuïtat de Catalunya a la Unió i la plena aplicació de tot el dret que deriva d'aquesta organització. Domina la incertesa perquè davant del buit jurídic la decisió que es prengui serà exclusivament política i dependrà de les instàncies que tenen l'última paraula en el procés d'integració: els estats membres, “els senyors dels tractats” per dir-ho en paraules del tribunal constitucional federal alemany. A això cal comptar, com hem dit, que hi hauria un dels estats membres, el Regne d'Espanya, que si no canvien molt les coses estaria en radical oposició tant a la separació d'un dels seus territoris com a la pertinença d'aquesta nova entitat al club europeu i la raonable preocupació que exhibirien els altres estats no sols pel fet que un procés d'aquestes característiques es reproduís dins les seves fronteres (unes inseguretats territorials que no sols afecten estats perifèrics com ara Xipre o Romania, sinó també, com els catalans hauríem de saber prou bé, França o Itàlia) sinó sobretot per la bomba de fragmentació que suposaria per al projecte europeu una “resta d'Espanya” al caire del col·lapse econòmic i social.
Així com la complicitat europea pot ser escassa en la demanda catalana d'integració, les institucions continentals sí que es trobarien en condicions d'oferir mecanismes de protecció si la reacció espanyola fos molt agressiva. Com més trontolli la integritat dels drets individuals amb el pretext de la defensa del sistema constitucional estatal, més possibilitats hi ha d'intervenció davant d'algun fòrum europeu en un sentit que censuri l'actuació espanyola i reforci la legitimitat de la pretensió catalana. La Unió Europea no tindria gaires problemes a acceptar que una part del seu territori quedés exclosa del mercat interior o de la unió monetària, però si en el seu cor es posen en qüestió els principis de pau i seguretat i es vulneren sistemàticament drets fonamentals, una crisi d'aquestes dimensions arruïnaria el projecte europeu en el seu conjunt i significaria la fi de la “unió més estreta entre els pobles” que s'ha volgut construir d'ençà de la II Guerra Mundial.
Però la reivindicació que denunciï els greus dèficits democràtics espanyols ja es podria començar a prefigurar sense necessitat d'arribar al capítol dramàtic en el qual es prohibeixi la consulta sobiranista. Els governs i les institucions europees, començant pel govern de la República Federal d'Alemanya, haurien de tenir notícia i ser induïts a reaccionar davant forats negres que corquen la legitimitat democràtica espanyola inacceptables en un context europeu. Per exemple, més que presentar la posició catalana a través de la injustícia que significa el dèficit fiscal, sembla més efectiu explicar que ens volem escindir d'un estat que conserva i subvenciona la Fundación Francisco Franco i manté el Valle de los Caídos.
El reportatge repulsiu emès la setmana passada a Telemadrid en el qual es comparava el procés de la consulta amb les estratègies de propaganda del nazisme és discurs de l'odi, banalització dels totalitarismes i incitació a la discriminació. Els eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva potser faran alguna intervenció davant del Parlament europeu en aquest sentit, però sens dubte seria més contundent començar a dissenyar el conflicte en termes jurídics i, encara que això signifiqui haver de patir primer una successió d'humiliacions davant la jurisdicció espanyola, presentar el problema en el marc de les institucions que van ser originàriament concebudes per defensar la democràcia i els drets: el Consell d'Europa i, en particular, el sistema del Conveni Europeu de Drets Humans interpretat i aplicat pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
Cal fer entendre, en definitiva, que la causa catalana és sobretot una causa de democràcia i de drets perquè aquesta és l'única oportunitat que tenim de prevaldre en un context europeu que ha costat molts segles de civilitzar i de consolidar i que, per primer vegada, permet que els febles puguin tenir veu.
