L'eclipsi de la iniciativa

El rei Joan Carles sembla voler reprendre la iniciativa política, després de l'estranya manera de convertir la política en un fòrum de desentesa amb les restants forces democràtiques en un desastrós paisatge de crisi. Bé està que ho pensi, i que temptegi la possibilitat de la seva funció arbitral segons la Constitució de 1978. El problema màxim en l'Estat espanyol és l'eclipsi de la iniciativa. Ni Rajoy sap escapar de la seva impostació autista i galaica (el tancredisme polític com a expressió de les seves meigas), ni Rubalcaba, després de milers i milers de piruetes, dóna ja per a més. En la perifèria dels dos grans partits, una sèrie de grupuscles de segon nivell pretenen decidir sense aconseguir-ho: ni IU, o les esquerres plurals, gairebé totes de matriu marxista o excomunista (excepte Cayo Lara, que s'ha encimbellat en la cucanya del comunisme extemporani), ni el no-sé-on-vaig de Rosa Díez, ni els nacionalismes català i basc van molt més allà dels seus particulars interessos. Temps enrere, en el cas català, Cambó, Macià, Tarradellas o Pujol tenien molt més definit l'àmbit de les seves referències pel que fa a l'Estat i als seus personals interessos. Avui, ni això; té, doncs, alguna raresa aquest dictamen demolidor de l'opinió pública respecte a la classe política de la setmana passada? Pèssims governants, pèssims polítics, pèssima estimació que a alguns porta a la conclusió que res s'aconseguirà amb tals lideratges.

Si el problema és la falta de decisió, la pèrdua de la iniciativa en la tutela dels interessos col·lectius, el dramàtic eclipsi de la iniciativa té molt a veure amb sengles factors que guarden relació amb la prepolítica: primer, sense ètica no hi ha política (l'una i l'altra han de casar-se per ser eficaces i respectables). És la teoria d'Aristòtil derivada de la del seu mestre Plató, que aportarà uns graus d'utopia per projectar el model resultant cap a l'òptim. El meu criteri és que sense ètica és impossible la correcció política, la fiabilitat dels que la practiquen, d'igual manera que sense llibertat difícilment hi cabrà l'ètica. Ambdues són consubstancials per a la política del bé comú o dels interessos generals.

Uns altres, l'escòria de la política, aquells que l'empastifen, entenen que polític strictu sensu és aquell que renuncia als escrúpols, perquè estableix una moral autònoma en la funció política al marge dels principis ètics. Són els predicadors de la dissociació entre ambdues, a la manera com pretenen els científics, pels quals l'ètica es converteix en límit dels seus coneixements –necessàriament, segons ells, aètics–. Són els deixebles de Maquiavel, aquells que consideren una antigalla la visió política segons Aristòtil. Avui, desafortunadament, entre nosaltres preval l'egoisme de l'interès personal, el “més poder” i “millor poder” per afavorir les conveniències del polític. No és el que li convé a Catalunya, sinó el que em convé a mi, per encobrir les meves pròpies incapacitats i mostrar un cimbell de la desorientació o de la distracció. Segons el meu parer, una immoralitat.

Però el problema que agreuja l'escenari sorgeix, en segon lloc, quan a l'òptica aètica de Maquiavel s'hi uneix la insuficiència de la persona, és a dir, la manca de lideratge. En aquest supòsit la desarquitecturació de la política es torna caos, confusió de ciutadans i decadència. Exactament on, segons sembla a l'opinió pública, ens trobem. Ni el rei exerceix un lideratge moral, ni la nostra classe política és una mica més que una casta qüestionable, ni hi ha una veu que aixequi un lideratge d'opinió, de bon criteri, de perspectiva. En aquest escenari comença el drama i, per tant, qualsevol que tingui alguna cosa a dir, o fer, haurà d'assumir el seu percentatge de responsabilitat social. La naturalesa no admet el buit, i, per tant, la societat civil ha d'engendrar organismes intermedis, societats de defensa d'interessos col·lectius o capdavanters, a la manera d'Ada Colau, que encarnin aquest imperatiu de la decisió on la casta política s'inhibeix, o oculta la seva voluntat de compromís. Si no, aquesta democràcia, ja malalta, perirà.