Cor agre
Escales mecàniques
Hem creat algunes infraestructures que no necessita tothom però que ens han habituat a la llei del mínim esforç
Carles Ribera / [email protected]
ls dies feiners viatjo en metro almenys un parell de cops al dia. Els budells de la Barcelona subterrània, per la disposició dels vagons i per les esperes concorregudes a les andanes, són un bon indret per observar (i ser observat per) la fauna humana, amb llambregades furtives o parant l'orella, un entreteniment de sociologia xafardera, o de xafarderia sociològica, a l'abast de tots aquells que encara no hem sucumbit a l'aïllament auricular, l'abducció de la telefonia visual o l'hàbit de llegir a peu dret, entre estretors i cops de colze.
En la majoria d'estacions hi ha escales mecàniques i, per definir-la en contraposició a l'anterior, una graonada estàtica en paral·lel. Sempre m'ha cridat l'atenció el fet que, sistemàticament, la immensa majoria de la gent, de totes les edats i condicions físiques, utilitza la propulsió motora a l'hora de pujar. Em pregunto quants, en cas de no haver-hi escales mecàniques, quedarien a l'andana esperant que algú els vingués a rescatar impossibilitats per pujar a cop de cama. La llei del mínim esforç.
No fa gaire vaig obtenir resposta. El tram mecànic de l'andana on vaig arribar estava espatllat, i el personal havia d'escollir entre l'escalinata normal o un ascensor dels que hi ha en no pas totes les estacions. Van ser pocs, els més atrotinats, els que van optar per l'elevador. Més o menys àgilment, per tant, la gentada va anar circulant cap amunt gràcies a la seva pròpia tracció animal. El cas, aparentment anecdòtic, resulta una metàfora oportuna per explicar algunes de les disfuncions de la nostra malmesa societat del benestar. No sóc pas dels que pensen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. És més, crec que no es farà justícia fins que un bon grapat de banquers entri a la presó. Però el cas de l'escala mecànica és un exemple concret per entendre que, fos de qui fos la culpa de la bombolla, aquells dies d'abundància que vam viure ens van servir per universalitzar, amb grans costos, comoditats que no calien pas a tothom i que per als que ho necessitaven amb l'ascensor n'hi hauria hagut prou. Avui, amb penes i treballs paguem, i pobre de qui gosi proposar de suprimir-ho, el manteniment d'un servei per a una majoria que no només no el necessita sinó que, després d'utilitzar-los, sovint va al gimnàs a córrer una mica perquè el doctor els ha dit que si no fan exercici els pujarà el colesterol.
