Avui, quan encara hi som a temps

Trobo una parella d'homes, pare i fill, suposo, que es dediquen a netejar una franja de bosc que tenen a la muntanya de Montjuïc, a la vessant de Sant Daniel. És com una llengua de terreny que puja des de baix als camps, vora les antigues pedreres, i s'enfila fins a tocar la torre de Sant Narcís, la defensa al nord-est del castell. Ho han segat i podat a consciència, s'emporten la llenya i apilonen la branqueta als costats. Ho deixen gairebé immaculat, en contrast amb uns metres més enllà, on encara hi ha els pins caiguts de la tempesta de neu del 8 de març de fa tres anys. Tot plegat ve a tomb perquè fa molt pocs anys les zones verdes públiques del turó de Montjuïc eren netejades regularment. Es van canviar els contractes i la guàrdia s'ha abaixat, i ara s'estassa a un metre de la vorera i llestos. Això i res és pràcticament el mateix. No sé com s'hauria de fer, però un manteniment de les zones arbrades que envolten els habitatges faria millorar la imatge de l'entorn –les terrasses que hi ha entre els jardins John Lennon i el barri de la Torrassa estan abandonades a la seva sort– i evitaria focs potencials en temps de canícula o, sense anar més lluny, a les properes revetlles. Els meus dos amics anònims han deixat com un jardí la seva parcel·la, que travessa el corriol que va des de les conegudes com a cases daneses fins a la carretera que mena a Campdorà. Han desbrossat i podat amb perícia. L'home gran, amb el tallant a l'esquena penjat del cinturó com només ho havia vist fer al meu avi, amb un tràmec tapava els sots del camí (per passar-hi amb cotxe), en un clar exemple que, amb més gent d'aquesta mena tenint cura del paisatge i de l'entorn, un altre país tindríem. Perquè si demà es declarés un incendi en aquells verals, estic segur que la parcel·la en qüestió faria de tallafoc. De fet, la neteja del sotabosc i els tallafocs són dos dels grans reptes que hi ha a les Gavarres, i diria que l'única manera pràctica d'evitar, abans no sigui massa tard, l'incendi que un mal dia podria començar a Sant Miquel (i ja no importarà si és de Celrà o de Girona) i acabar al Mas Nou i a les urbanitzacions de Calonge. Per dur a terme aquesta política necessària, cal que hi hagi a prop alguna instal·lació per cremar tota la biomassa forestal que es genera i per aprofitar-la amb finalitats energètiques.