Ossera, en un racó de món
La barcelonina Núria Rosell fou la primera neorural que arribà a Ossera, l'any 1978, a la recerca d'un oasi de pau que trobà a cel obert, a redós del Pirineu i entre la poca gent que quedava al poble
Talment, Ossera és un racó de món. Un poble d'antiga referència, quan el seu castell, del qual no en queda res, ja consta en documents de les darreries del segle XI, avui només és un punt en la geografia de l'Alt Urgell, en un braç de la vall de la Vansa que deriva per la vall d'Ossera i es tanca en un turó als contraforts septentrionals del massís de Port del Comte. Un petit nucli de cases aixopluga un reduït nombre d'habitants, gent que crea i empara l'originalitat d'un reducte conegut com “poble dels artesans”, un títol gens gratuït quan s'observa l'activitat del poble.
Des del 1973 un conjunt de llogarets formen el municipi de la Vansa i Fórnols, de gran extensió territorial i baixa ocupació humana, quan la pròpia situació en la xarxa de comunicacions no el fa especialment atractiu com a centre de segones residències. Ossera, en un extrem de l'ampli municipi, mantenia una agricultura de subsistència, amb un tradicional conreu de patates de llavor, i les seves dones foren de les més afamades trementinaires, amb l'honor que la darrera trementinaire de tota la regió, la Sofia Montaner, nasqué i vivia al poble. Però a partir dels anys seixanta s'anaren abandonant les terres i els habitatges, passant ràpidament del centenar de censats a una minsa dotzena. El nucli s'abocava al total abandó, com tants altres dels centres rurals de muntanya.
Amb tot, el despoblament coincidí amb l'emergir d'un fenomen nou, vingut del Midi francès. Alguns alternatius metropolitans, majoritàriament procedents de famílies benestants i ambients universitaris, apostaren per una forma diferent de vida, certament contestatària, molt influïda per l'ecologisme i el bucolisme i amb certs tocs del moviment hippy. Per molts d'ells, tornar al món rural era una digna sortida, mentre s'elaborava el concepte neorural i una especial filosofia de vida. A les darreries dels setanta, joves idealistes recuperaven llogarets abandonats i hi insuflaven nova vida, a la recerca d'una utopia que es feia possible.
La barcelonina Núria Rosell fou la primera neorural que arribà a Ossera, l'any 1978, a la recerca d'un oasi de pau que trobà a cel obert, a redós del Pirineu i entre la poca gent que quedava al poble. S'hagué d'enfrontar a les parets derruïdes i a la lluita per fer seu el territori, de la mateixa manera que féu en Jaume, de Sabadell, que hi arribà poc després, i al grup que s'aplegà en el nou projecte. Aviat feren pinya, amb gent vinguda d'Holanda i de Suïssa i fins un nord-americà. El poble, quasi en runes, tornà a aixecar cases de pedra massissa i els joves idealistes experimentaren que calia guanyar-se les garrofes, conreant camps, aplegant un ramat de cabres, elaborant formatges i fent bullir els fruits que podien donar dolces melmelades. No tot fou tan fàcil, quan les tensions sorgeixen amb el conviure, quan algunes parelles es fan i desfan o quan els fills que arriben exigeixen plantejar nous objectius. Alguns abandonen i ben pocs arriben de nou. Però un petit grup es consolida i sap trobar la manera de promoure la marca de “poble d'artesans”, potser en la contradicció de rendir-se al consumisme que feia anys havien inculpat.
Diuen que les velles il·lusions no moren, i els neorurals d'Ossera viuen sense renunciar a l'esperit inicial –“la meva pàtria és el Pirineu, aquest racó del Pirineu”, em digué Nico, vingut d'Amsterdam el 1982–, però els anys sumen i els resistents observen un entorn sense recanvi. Quin serà el futur d'Ossera? Una resposta que només la sap el vent.
